PRESENTACIÓ D'EN JOSEP M. DACOSTA "DACO"
L’atzar és molt capriciós o potser han estat els déus, ja que de mitologia parlarem, els que han propiciat que ara em trobi aquí, presentant en Josep M. Dacosta, Daco. En Josep M. Dacosta era un desconegut per a mi fins que vàrem topar amb el nom Daco en el primer capítol del llibre Quadern d’Aram de la M. Àngels Anglada. Tot per culpa d’un drac viatger anomenat Agama Stellio, descobert per en Daco a Cadaqués, parent del que ella havia vist a l’illa grega de Rodes. Sembla ser que aquest fet extraordinari, entre d’altres, la va decidir a escriure aquell llibre.
Per casualitat, aquella mateixa semana, el vaig trobar en una xerrada en un poble de l’Empordà, Vilajuïga i així el vaig conèixer personalment. Després, ell va tenir la gentilesa d’enviar-me tres fotografies de miradors per el meu blog, entre elles la del castell de Quermançó, i així van començar uns diàlegs via Internet que l’han dut fins aquí. He de dir que, tan sols espigolant una mica, he comprovat que és una figura omnipresent per aquelles contrades i no m’estranya gens que la MAA li fes comentaris sobre llangardaixos o altres temes de la natura. Tant és així que també jo el vaig acabar descobrint per casa meva en diferents llibres i publicacions que, fins i tot havia arribat a llegir, ignorant que eren del Daco amic de la MAA. Bé, després d’aquesta descoberta vaig investigar la seva identitat, ja que sento especial admiració per les persones estudioses de la natura. Josep M. Dacosta i Oliveres, empordanés nascut a Figueres, és biòleg i naturalista, treballa a Medi ambient i ha publicat diverses obres: Arbres monumentals de l’Empordà, Fonts naturals, L’aprenent de geòleg, Balenes i dofins a la Costa Brava, La tramuntana, Roses, l’elecció natural, Guia del Cap de Creus i l’últim, Vèrtex i miradors, presentat darrerament. És col·laborador assidu de la premsa comarcal. A part de centrar-se principalment en l’Empordà, he comprovat que ha estat també un home viatger, un cercador infatigable. Per casa també volta un llibre de l’irònic cronista figuerenc Narcís Pijoan que, ja fa un temps parlava d’ell ben admirat i el qualificava de “nòmada impenitent” i de “rodacamins magnífic i arriscat ...sempre a punt de noves experiències”. No sé si encara practica aquestes aficions pel món, suposo que sí, però sé que també ha dedicat gran part de la seva vida al mar i al submarinisme, i el que destaca d’aquesta biografia polivalent és la inquietud, l’afany per conèixer. Tal com ha respost a la nostra invitació, em sembla també un home amb la senzillesa que solen tenir les persones sàvies de veritat, les que treballen en allò que estimen.
Per aquesta mateixa inquietud li deu venir també l’interès per la mitologia, que no deixa de ser un viatge enmig de personatges fantàstics, interès que també va fascinar i de quina manera, a la MAA. Tots sabem que l’Empordà ha tingut molta relació amb Grècia ja des del segle VII abans de Crist, quan els grecs varen arribar a les costes empordaneses establint colònies a Roses i Empúries i no és estrany que els seus habitants, descendents directes d’aquells colonitzadors s’hi sentin tan identificats. Nosaltres, aprenents de tantes coses, n’hem fet un tast a través de la MAA i Sandàlies d’escuma, novel·la on la natura, la història i la mitologia s’entrelliguen fent un periple per aquella part de la Mediterrània, i l’experiència ens ha captivat. Podem dir que, gràcies a la novel·la, coneixem una mica més el que va ser la vida a Grècia, les seves divinitats, els seus costums i la seva geografia.
I d’aquest món mitològic i científic, i de la MAA ens en parlarà molt millor en Josep M. Dacosta, Daco, que ha tingut la generositat de venir aquí a compartir uns moments i a qui cedeixo la paraula tot seguit.
DESPRÉS DE LA XERRADA
El cel ha decidit romandre un xic tapat tot el matí però res ha enfosquit l’esplèndida jornada que hem viscut a la sala d’actes de la biblioteca Francesca Bonnemaisson. Certament, el títol en sí de la xerrada ja era prometedor: “Mitologia i ciència: homenatge a M .Àngels Anglada”, i els continguts, tan bon punt ha començat, apareixien ben interessants. Cert també que el nostre ànim venia predisposat després de gaudir amb la lectura de “Sandàlies d’escuma” i que la presència amiga de la Pilar Anglada convidava a reviure el record de la seva admirada germana. Però cert també, que ens ha sorprès força descobrir la naturalesa real del personatge Daco: aquell misteriós naturalista que apareixia com a figurant sense frase en el primer capítol del Quadern d’Aram, ha esdevingutl protagonista absolut d’un acte brillant, amb bon guió i amb el talent propi dels bons comunicadors.
D’entrada, semblava complicat lligar la ciència, la mitologia i el record de la M. Àngels, i transmetre-ho amb claredat, però en Daco ha sabut trobar el to adient per a fer-ho possible. La simbiosi ha reeixit de forma natural, com si fos el resultat d’un concepte preestablert. Però tota aquesta facilitat aparent no ha estat casual sinó fruit del treball planificat del nostre convidat. Així, mentre les diapositives fluïen i els comentaris sorgien ràpids i entenedors, els rostres atents dels presents reflectien la satisfacció de participar en l’esperit del que s’estava explicant. Josep M. Dacosta, nom real de Daco, ens ha instruit de manera planera i amena durant una bona estona, hem vist que la mitologia segueix gaudint de bona salut, i hem arribat a la conclusió que potser ara descobrirem al nostre voltant moltes més petjades d’aquell món grec tan atraient.
Coneixia en Daco després de dues trobades breus per terres empordaneses, i de correus concrets directament relacionats amb la xerrada, però ja li endevinava una cordialitat poc corrent i ara que hem compartit més temps, he pogut comprovar quanta saviesa i potència vital guarda darrera d’un natural tan proper. Ha estat una xerrada amable i plena d’interés que tothom ha agraït.
Mitologia i ciència han desfilat per un igual de la mà d’aquest naturalista empordanès, amic de la M. Àngels i també amic nostre. Ha vingut des de Figueres, la ciutat que acollí l’escriptora, i hem gaudit amb els seus coneixements i les seves experiències. Esperem poder-lo retrobar ben aviat en futures ocasions.
He tingut la sort d'obrir l'acte i, malgrat els nervis, crec que no ha sortit malament. La Dolors m'ha animat en tot moment i presentar una persona com en Daco ha estat per a mi un gran privilegi. A tots els assistents vull agrair les paraules amables que m'han dirigit.
La segona part de la sortida, un recorregut pel Vic històric, ens ha mostrat una ciutat rica en edificis, que ha estat bressol de cultura i essència de la catalanitat i que ens ha servit també per il·lustrar magníficament el relat “No em dic Laura” de la M. Àngels Anglada. Des de la grandiosa plaça que caracteritza la ciutat dels Sants, hem seguit la ruta del carrer de la Riera i les seves botigues fins la mateixa casa de la M. Àngels, la casa Fontcuberta. En el gran casal, avui convertit en restaurant, hem retrobat la infantesa i joventut de l’escriptora. Enmig d’aquelles parets nobles, recobertes de pintures amb escenes de vells mites del Vigatà, qui sap si es va anar forjant el seu amor per l’antiga Grècia. Ja a la part del darrere, que corresponia a l’antic jardí mencionat a la novel·la, hem contemplat la casa de l’heura i, entre l’espessa verdor que encara cobreix la paret, hem entrellucat amb la imaginació la finestra que tan fascinava la M. Àngels.
L’atzar és molt capriciós o potser han estat els déus, ja que de mitologia parlarem, els que han propiciat que ara em trobi aquí, presentant en Josep M. Dacosta, Daco. 
Per casualitat, aquella mateixa semana, el vaig trobar en una xerrada en un poble de l’Empordà, Vilajuïga i així el vaig conèixer personalment. Després, ell va tenir la gentilesa d’enviar-me tres fotografies de miradors per el meu blog, entre elles la del castell de Quermançó, i així van començar uns diàlegs via Internet que l’han dut fins aquí. He de dir que, tan sols espigolant una mica, he comprovat que és una figura omnipresent per aquelles contrades i no m’estranya gens que 
Vaig sortir a passejar sense cap idea determinada. Sentia un decandiment estrany després d’un dia tediós tancada a casa. Em vaig deixar portar per on els peus em duien, però ara penso que potser era un impuls interior, el que els guiava. Gairebé sense adonar-me’n vaig trobar-me en un carrer per on feia molt de temps que no passava, un carrer que sintetitzava dos moments molt essencials de la meva vida, un carrer amb records bons i dolents. Hauria pogut endinsar-me en reflexions sobre la vida i la mort, l'origen i el final, però tal com estava el meu ànim vaig evitar els records dolents i no vaig mirar pas cap a la vorera de muntanya on era ancorada una època plena de neguits, quan resseguia amb impotència la llarga agonia de la meva mare, en aquella clínica terminal on finalment va morir. La seva vista m’entristia i em removia l’estòmac; vaig guaitar cap el voral de mar, cap a l’altra clínica, un edifici blanc situat paradoxalment ben bé al davant, on van néixer els meus fills, i esguardant més enllà del que abastava la mirada, vaig reviure intensament la descoberta emocionada d’aquells ésser que començaven la vida, com neixen els camps verds el més de maig. 
La Processó de Corpus d’ara no té res a veure amb la de la meva infantesa, d’accentuat caràcter religiós. D’aquella època gris només recordo un seguici inacabable i tediós d’autoritats vestides de negre i amb un ciri a la mà, amb l’apoteosi solemne de la Custòdia sota tàlem. L’actual, molt més festiva, d'acord amb l'arribada del bon temps, ha recuperat aspectes folklòrics del nostre paìs, que li atorguen una categoria molt més lúdica. Hi podem veure interessants elements del Bestiari com l’Àliga de la ciutat, el Lleó de Barcelona, la Mulassa o el Drac; segueix la vistositat dels Gegants de la Ciutat, dels Gegants del Pi i els Gegants de Santa Maria del Mar, acompanyats naturalment de capgrossos. Després vénen diferents grups musicals afegint alegria i color al seguici com són els Bastoners, els Falcons, els timbalers, i la Banda Municipal, així com diverses cobles de sardanes, grallers, flabiolaires i percussió. Aquest seguici precedeix la Processó religiosa de la Catedral que no comentaré perquè ara mateix no en recordo els detalls. No cal dir que amb la recuperació del bo i millor de la cultura popular, que anteriorment ja formava part del Corpus històric de Barcelona, la celebració ha adquirit un caràcter molt més lúdic.
, 
que al bosc regaleu olor, 
Després he anat al súper a comprar un parell de coses i he trobat a faltar la bossa plegada que sempre porto per no fer servir les de plàstic. Un cop a casa he remenat, ben enderiada, tots els racons possibles de la casa i no l’he trobada per enlloc. Aquest fets en principi insignificants però per mi inexplicables, tenen la virtud d’alterar el meu sistema nerviós. Al cap d’una estona he decidit deixar de buscar i esperar que aparegui per sí sola un moment o altra – Ja sortirà - m’he dit, intentant asserenar-me. No acostumo a perdre gaires coses, llevat de les ulleres que extravio tot sovint per casa, fins el punt que, cercar-les, ha esdevingut l’esport preferit de la família, néts inclosos. Sempre recordaré la gran descripció que el meu nét va fer de la meva persona quan anava a P-4 : A la pregunta “com és la teva àvia?” va respondre “la meva àvia es diu Francina i sempre busca les ulleres”. Ignoro què debia pensar la professora de mi. Res de bo, segurament.