AGAMA STELLIO

Grècia és sinònim de cultura i d’ella en deriven la majoria de costums i tradicions que es van anar extenent per tota la Mediterrània. Degut a les condicions del clima, no és estrany comprovar la semblança en els paisatges i cultius dels països que envolten el Mare Nostrum, així com la composició de la seva fauna i flora. Potser per aquesta semblança ambiental es podria explicar la presència d’aquest Agama Stellio misteriós, descobert per en Daco a Cadaqués, que no deu trobar gaire diferent la paret seca de la nostra costa de les de l’altra punta de la Mediterrània. Potser -tal com ella mateixa admet- aquesta era la raó que faltava perquè M. Àngels Anglada es decidís a escriure el "Quadern d'Aram".

Josep M. Dacosta, "Daco" (Figueres 1962). Biòleg especialitzat en el món submarí; gran aficionat a la immersió. Autor de nombrosos articles sobre el mar, alguns amb il·lustracions fetes per ell mateix. Ha escrit diversos llibres sobre l'home i el medi a l'Alt Empordà. (Arbres monumentals, Balenes i dofins a la Costa Brava i altres).

TANKAS SOBRE EL MÓN SUBMARÍ

Roques abruptes
cobertes per les algues,
restes amaguen;
troballes de misteri,
tresors que el mar enterra.

-------

Voleu ingràvids
per paratges de somni;
món de silenci.
A fora, la mar brilla
igual que un mirall mòbil.

--------
Núvols de peixos
travessen amb vosaltres
aquest lloc màgic,
mentre les algues fosques
intranquil·les onegen.

UNA HISTÒRIA DINS DEL GENOCIDI ARMENI

Un cop finalitzada la lectura de “No em dic Laura”, seguirem aquest repàs emocionant per l’obra de M. Ángels Anglada amb el llibre “Quadern d’Aram”, una història sobre el genocidi d’armenis.

Armènia, un país muntanyós situat en la península d’Anatòlia, limita al nord amb Georgia, a l’est amb l’Azerbaijan i al sud amb Turquia i l’Iran. De cultura molt antiga, la seva condició de veïnatge amb el gran Imperi Otomà l’arrossegà a un destí de dramàtica crueltat.
A finals del segle XIX, l’Imperi Otomà que havia abastat gran part de l’orient pròxim, els Balcans i Grècia, fins arribar a les portes de Viena, va haver d’acceptar la dràstica reducció de límits que l’imposaren els països de cultura cristiana i ocupar tan sols el que és ara l’actual Turquia. A l'extrem més oriental hi havia el poble armeni, de cultura cristiana-ortodoxa, que seguia formant part de l’estat otomà, encara que no gaudia dels mateixos drets que els musulmans. La revolta que intentaren els armenis reclamant un mateix tracte, va topar amb la intransigència dels turcs que els consideraven no creients i van respondre exterminant 200.000 armenis.
Després d’uns anys de relativa convivència, en que els Joves Turcs, com s’anomenava el govern, semblaven avançar cap a un nou ordre de progrés, arribà la Gran Guerra i amb ella la creença d’una traició dels armenis, propiciada pels que vivien en la part russa del territori. Amb aquest clima de desconfiança i amb la idea de tornar a crear la Gran Turquia, van iniciar una campanya d’extermini sistemàtic d’armenis per mitjà de decrets, deportacions i assassinats en massa de la població. Es calcula que van morir entre 1,2 i 1,5 milions d’armenis, és a dir, quasi la meitat dels que vivien en l’Imperi otomà.

En aquest marc tan colpidor se situa el relat de "Quadern d'Aram", explicat, sens dubte, amb la sensibilitat que caracteritza l'obra de M. Àngels Anglada.

CABELLS D'HEURA

Al final de "No em dic Laura", MAA confessa què sentirà quan veurà una paret d'heura.

"Sempre més, a qualsevol ciutat, com un rostre estimat des de les arrels de la vida, crida al meu cor una paret anònima, mentre dugui cabells d'heura"

Paret de pedra,

paret que al meu cor crides,

ets com un rostre;

seràs sempre estimada

si duus els cabells d'heura.

RECORD INESBORRABLE

Del capítol tres, "La font del Desmai", en que MAA evoca el bell record d'algú que la va marcar profundament, extrec una experiència pròpia en el mateix sentit.

Quan jo tenia set anys, al mateix replà de casa van venir a viure uns veïns nous amb dues filles, l’Alba i la Diana. Els noms ja em van cridar molt l’atenció, perquè en aquells temps no eren gens comuns. Eren una família poc convencional, on ni el marit ni l’esposa, semblaven desenvolupar les tasques que jo veia a casa meva. Ben aviat em vaig fer molt amiga de la petita, la Diana, que era de la meva edat, i per ella vaig saber que venien de Mèxic, on havien viscut uns quants anys. Ningú em va explicar llavors que eren catalans exiliats de guerra que havien pogut retornar, però jo m’adonava que eren diferents a la gent que fins llavors havia conegut. Amb la petita tot sovint vaig compartir jocs, però amb la gran, l’Alba, que ja era una noieta espigada d’uns catorze anys, vaig establir un vincle d’amistat que ha esdevingut inesborrable. Desprenia un aire d’espiritualitat i de puresa que em van predisposar a veure-la com una mena de fada a la que jo admirava de tot cor. Tenia molt bona veu i li agradava molt cantar, i amb paciència m’ensenyava unes cançons que jo no coneixia i que res tenien a veure amb les que escoltava per ràdio. Eren les cançons catalanes de muntanya que ella aprenia en la coral de la Unió Excursionista de Catalunya. Recordo haver passat estones delicioses dins la cuina de casa seva, enmig d’olles i cassoles, entonant aquelles cançonetes que exaltaven la natura, o fent cànons amb nadales ben nostrades. Amb ella vaig descobrir que, amb la modesta eina de la veu, podíem recrear la bellesa que hi ha en el món i això enlairava la nostra ànima que semblava volar.
Més endavant, quan es va casar i se’n va anar a viure a Mataró, aquells diàlegs musicals es van interrompre, però, tot i així, quan ens retrobàvem a Barcelona, aprofitàvem l’avinentesa per reprendre aquells cants que tant ens havien fet gaudir. Per a mi, són un patrimoni estimat i enriquidor que m'acompanyarà per sempre més.

LES DUES PLANES DE M. ÀNGELS ANGLADA

CONSEQÜÈNCIES D'UNA GUERRA

En el capítol tercer de "No em dic Laura", titulat "La font del Desmai", M. Àngels Anglada comença exposant les dificultats de molta gent en temps de postguerra. Continuaré el text de la MAA explicant l'experiència viscuda per algú ben proper, en circumstàncies difícils.

Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.

Tots rebíem d’una manera o altra les conseqüències de la guerra, alguns, els que no la vam viure, sense ser massa conscients del que havia passat. Regnava un mutisme temorenc en moltes famílies que feia acceptar la situació tal com venia, i els petits restàvem al marge d'indagacions i comentaris. A casa no vàrem patir, per sort, cap circumstància dramàtica però ja de més gran, vaig anar coneixent casos de gent que empraren un gran esforç per sobreviure, i no em va caldre gaire recerca per trobar exemples de lluitadors anònims. Una d’aquestes persones va ser la Glòria, la mare del meu marit.
La Glòria havia viscut en un entorn benestant i agradable on res no hi mancava. Un marit que l’estimava i uns fillets que anaven creixent, conformaven tot un món feliç. Fins que arribà la maltempsada i amb ella la dissort. El marit fou obligat a anar al front com tants homes de pau i allà va perdre la vida. A partir de llavors, el camí plàcid per on havia passejat la família es trastocà, i la Glòria va haver d’enfrontar-se a la davallada, malvenent terres i objectes de valor. D’un patrimoni abundós, derruït per la guerra, tan sols va poder conservar unes minses rendes, que li permetien malviure amb els fills menuts; tres fills que calia educar per encarar el futur. Qualsevol en les mateixes circumstàncies s'hauria desmoralitzat però res podia minar el seu esperit de pedra picada. Sense família propera i sense la preparació adequada per exercir una professió, empenyia el dia a dia tricotant jerseis de llana que gent coneguda li encarregava. També augmentà els ingressos llogant part de la pròpia vivenda a un matrimoni sense fills. Al mateix temps, procurava excel·lir en l’art de fer economies i aprofitar-ho tot, oblidant-se d'èpoques pletòriques. Va ser una dona forta enmig de l'infortuni, encarant la vida amb realisme i sense lamentacions inútils; fixant la mirada lúcida en el bé dels seus. I així és com va tirar endavant la família.