Al final de "No em dic Laura", MAA confessa què sentirà quan veurà una paret d'heura.
"Sempre més, a qualsevol ciutat, com un rostre estimat des de les arrels de la vida, crida al meu cor una paret anònima, mentre dugui cabells d'heura"
Paret de pedra,
paret que al meu cor crides,
ets com un rostre;
seràs sempre estimada
si duus els cabells d'heura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada