En el capítol tercer de "No em dic Laura", titulat "La font del Desmai", M. Àngels Anglada comença exposant les dificultats de molta gent en temps de postguerra. Continuaré el text de la MAA explicant l'experiència viscuda per algú ben proper, en circumstàncies difícils.
Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.
Tots rebíem d’una manera o altra les conseqüències de la guerra, alguns, els que no la vam viure, sense ser massa conscients del que havia passat. Regnava un mutisme temorenc en moltes famílies que feia acceptar la situació tal com venia, i els petits restàvem al marge d'indagacions i comentaris. A casa no vàrem patir, per sort, cap circumstància dramàtica però ja de més gran, vaig anar coneixent casos de gent que empraren un gran esforç per sobreviure, i no em va caldre gaire recerca per trobar exemples de lluitadors anònims. Una d’aquestes persones va ser la Glòria, la mare del meu marit.
La Glòria havia viscut en un entorn benestant i agradable on res no hi mancava. Un marit que l’estimava i uns fillets que anaven creixent, conformaven tot un món feliç. Fins que arribà la maltempsada i amb ella la dissort. El marit fou obligat a anar al front com tants homes de pau i allà va perdre la vida. A partir de llavors, el camí plàcid per on havia passejat la família es trastocà, i la Glòria va haver d’enfrontar-se a la davallada, malvenent terres i objectes de valor. D’un patrimoni abundós, derruït per la guerra, tan sols va poder conservar unes minses rendes, que li permetien malviure amb els fills menuts; tres fills que calia educar per encarar el futur. Qualsevol en les mateixes circumstàncies s'hauria desmoralitzat però res podia minar el seu esperit de pedra picada. Sense família propera i sense la preparació adequada per exercir una professió, empenyia el dia a dia tricotant jerseis de llana que gent coneguda li encarregava. També augmentà els ingressos llogant part de la pròpia vivenda a un matrimoni sense fills. Al mateix temps, procurava excel·lir en l’art de fer economies i aprofitar-ho tot, oblidant-se d'èpoques pletòriques. Va ser una dona forta enmig de l'infortuni, encarant la vida amb realisme i sense lamentacions inútils; fixant la mirada lúcida en el bé dels seus. I així és com va tirar endavant la família.
La Glòria havia viscut en un entorn benestant i agradable on res no hi mancava. Un marit que l’estimava i uns fillets que anaven creixent, conformaven tot un món feliç. Fins que arribà la maltempsada i amb ella la dissort. El marit fou obligat a anar al front com tants homes de pau i allà va perdre la vida. A partir de llavors, el camí plàcid per on havia passejat la família es trastocà, i la Glòria va haver d’enfrontar-se a la davallada, malvenent terres i objectes de valor. D’un patrimoni abundós, derruït per la guerra, tan sols va poder conservar unes minses rendes, que li permetien malviure amb els fills menuts; tres fills que calia educar per encarar el futur. Qualsevol en les mateixes circumstàncies s'hauria desmoralitzat però res podia minar el seu esperit de pedra picada. Sense família propera i sense la preparació adequada per exercir una professió, empenyia el dia a dia tricotant jerseis de llana que gent coneguda li encarregava. També augmentà els ingressos llogant part de la pròpia vivenda a un matrimoni sense fills. Al mateix temps, procurava excel·lir en l’art de fer economies i aprofitar-ho tot, oblidant-se d'èpoques pletòriques. Va ser una dona forta enmig de l'infortuni, encarant la vida amb realisme i sense lamentacions inútils; fixant la mirada lúcida en el bé dels seus. I així és com va tirar endavant la família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada