L'OFICI DEL MEU AVI

Capítol 2 de SANDÀLIES D'ESCUMA.

"Si l'aigua no xopa les arrels d'un arbre, no en collirem cap fruit. Per això en començar d'escriure els meus records, faig memòria dels meus avis".

Trasllado al segle XIV l'ofici del meu avi.

Com m’agrada anar a casa dels avis! L’àvia Teresa m’ha deixat agafar ametllons de l’arbre i donar menjar als conills i les gallines, i després, mentre ella feia el dinar, he anat al taller de l’avi Joan, que és ben bé al costat. Quin soroll i quina mà d’eines per tot arreu! Malls i martells, l’enclusa i la fornal per escalfar les peces, tenalles i pinces de totes mides i trossos de ferro per treballar. I quina calor que hi feia! Malgrat tot no m´he pogut separar del forn ni treure els ulls del ferro vermell i roent mentre l’avi el picava amb el martell i li anava donant forma amb les tenalles. En el seu taller de forja hi treballen un fadrí, un manxaire, i un aprenent que es diu Cristòfol, que viu a casa dels avis mentre aprèn l’ofici. Quasi sempre fan claus, panys, forrellats i picaportes, però també li encarreguen altres coses. Avui feia un canelobre per l’església de Santa Maria del Pi aquesta esglèsia tan gran i tan bonica que tot just ara han acabat. Ja me l’imagino lluint en l’altar major. Però ho ha hagut de deixar a mig fer per anar al gremi de serrallers, al carrer del Regomir, i llavors jo he tornat a casa amb l’àvia perquè el sol era ben amunt i he pensat que debia ser l’hora de dinar.

QUADERN DE LA SETMANA

SOBRE RODES

Aquest matí, travessant la plaça peatonal del davant de casa, he tingut la impressió de ser en un dels llocs on es concentren més cadires de rodes per metre quadrat de Barcelona. Suposo que degut al fet de comptar amb una residència d’avis allà mateix, i de ser un indret amb un elevat índex d’habitatges. Avui fa sol i sembla com si tots el vellets del barri s’haguessin posat d’acord per sortir. Hi veig un estol de cadires: motoritzades o impel·lides per algú, cadires que van a tota marxa i cadires circulant lentes; cadires multifuncionals de luxe i cadires més senzilles. En les motoritzades, la majoria dels conductors acostumen a ser prudents, encara que sempre hi ha l’excepció de l’impacient apressat, gaudint de la seva autonomia. Les cadires amb acompanyant, transiten tranquil·les i assossegades. L’acompanyant, quasi sempre és una noia. En un banc he vist una jove de vint i tants que conversava amb un senyora d’edat provecta, Tenien una cadira de rodes buida al costat. Després, lentament s’han aixecat i la velleta, en lloc de asseure’s a la cadira, l’ha pres com si fos un caminador i xino-xano han començat la marxa qui sap on. Encara es veia en cor de caminar.
Deixant el món de les cadires de rodes, és bonic que hi hagi un lloc on els ancians conviuen amb la gent que compra al super i al mercat, o que passa una estona a la biblioteca. Alguns s’asseuen en una de les terrasses que hi ha a la plaça, o en un banc a contemplar els jocs dels nens, tot prenent el solet. Segurament desitgen respirar el mateix aire, compartir glopets de vida i formar part d’un paisatge col·lectiu.

LA CASA DE L'ILLA DE SIMI

Capítol VI del "Quadern d'Aram"

Viuen en una casa no gaire gran però molt alegre, a prop del port, blanca i rosa, amb geranis molt vermells a les finestres i als graons de l'entrada.

L'ALT EMPORDÀ

Daniel Varujan, en el poema "Fins a perdre's de vista" ens parla dels bells racons d'Armènia, lloant els quatre punts cardinals. Seguint el seu exemple, faig el mateix amb l'Alt Empordà, que és una terra que estimo molt. El campanar de la fotografia és el de Sant Onofre, una ermita blanca prop de Roses, mirador privilegiat que ofereix una vista fantàstica de la plana de l'Empordà, el mar i el Pirineu. Dos poblets més al nord trobem Vilajuïga, que és on situo el paisatge del meu poema.

.

L'ALT EMPORDÀ

Finestra de la memòria,
aqüeducte d’emocions;
m’agrada somniar desperta,
somnio que ara hi sóc.

Veig la terra empordanesa,
Nord i Sud, Llevant, Ponent,
cada punt és una festa,
serra o mar, estiu o hivern.

Nord enllà, a tramuntana,
hi albiro el blanc Canigó;
veig al Sud llum d’aigua blava,
costa i platja, sorra al sol.

Per Llevant veig oliveres,
ermites i monestirs,
i per Ponent llu la plana
plena d’horta, blat i vi.

OBSEQUI D'EN DACO

A partir d'una xerrada a Vilajuïga sobre miradors, vaig conèixer en Josep M. Dacosta, "Daco", biòleg i amic personal de la M. Àngels Anglada, i ell ha tingut l'amabilitat d'enviar-me un escrit i unes fotografies, que ens parlen d'un tipus ben curiós de roca, present a les comarques de Girona i en algun del seus miradors. Li agraeixo molt el detall i m'afanyo a publicar-ho en el meu bloc.

Dom, dom, dom
Text escrit exprés per al bloc de Francina

Qui hagués dit que el dom que ens ensenyaven a la classe de ciències el teníem tan a prop, a Vilajuïga mateix?. I és que el dom és la forma que pren la roca granítica quan s’erosiona i adopta un aspecte de pa de sucre, o sia amb una retirada més o menys semblant a un gelat de bola. L’exemple més proper que ens presentaven era el Pa de Sucre de Río de Janeiro i, com són les coses, mai haguéssim pensat que a la ciutat de la samba i les favelas també hi havia lloc per a la geologia.

A les comarques de Girona tenim tres doms (dom, dom, dom) de gran bellesa, que des del bloc de la Francina us convidem a descobrir i tornar a visitar. Un d’ells és el turó del Vent, just al davant del castell de Santa Coloma. Aquest és a cinc minuts a peu de l’ermita de Farners, possiblement el lloc més emblemàtic de la capital de la Selva. Passejada fàcil i panoràmica preciosa.




Una sèrie de doms arrenglerats formen els Carcaixells, al voltant de la vall de Solius a Santa Cristina d’Aro. Tot i que es poden recórrer a peu, la millor manera de contemplar-los és anar al mirador de Pedralta, accessible en cotxe des de Sant Feliu de Guíxols. Els més matiners, que hi van a trenc d’alba, albiren la llum vermellosa que encén la filera de turons i el paisatge esdevé sublim, tenint a més a llevant una pinzellada de mar.

Aquesta terna es tanca a Vilajuïga, amb el castell de Quermançó. La petita fortalesa, damunt del dom, és la tarja de presentació del poble, tant per als que vénen en tren i carretera des de la plana com per als bevedors de l’aigua de Vilajuïga. Quermançó és bonic a tothora i jo el prefereixo cap al tard, amb el sol ponent... quan la llum daura castell i peanya i es fa creïble la llegenda de que en aquests topants hi ha una cabra d’or enterrada.

CRÒNICA D'UN MATÍ

Per inèrcia o mandra, moltes vegades consumim la vida sense assaborir-la, però seria bo aturar la mirada sobre el que anem veient i descobriríem moltes coses positives. Clar que no sempre topem amb la col·lecció de fets que avui l’atzar ha decidit posar en el meu camí.

Per començar, baixant l’escala de casa, la noia que fa la neteja m’ha saludat amb un estimulant somriure d’orella a orella. Sembla una dona feliç -m’he dit-. Ja al carrer, davant meu, un avi amb cotxet, anava dient cosetes al nen que passejava, formant una estampa d’allò més tendra i feliç. He entrat en una botiga de roba i la dependenta que m’ha atès m’ha deixat ben sorpresa: Era com les d’abans!! (és un dir); professional, amable i aparentment feliç amb la feina. Ja de tornada, he escoltat l'adéu cordial del carter del barri, que aprofitava l’avinentesa per retreure’m haver creuat en vermell. Se’l veia feliç renyant-me. No ho faré més! –li he cridat conscient de dir una mentida. A la cua del súper, la senyora del meu davant, m’ha deixat passar sense demanar-li-ho, quan ha vist que només duia un article –una altra feliç- he pensat. A la botiga de fruita, la noia que acaba de ser mare fa un mes, ha tornat a la feina i ben somrient m’ha ensenyat la criatura, una nena preciosa que dormia plàcida i suposo que feliç.
Tot obrint la porta del carrer, he pensat en la bona gent que viu al meu barri encara que, segurament, aquest matí dec haver ensopegat amb les persones més optimistes. Sigui com sigui, el cas és que, mentre l’ascensor acomplia la missió de pujar-me fins al tercer pis, he decidit sentir-me feliç.

LA FADA DE ROSES

Aquest poema de Verdaguer, musicat per Jaume Arnella, ens pot transportar al món de M. Àngels Anglada i a la novel·la "Quadern d'Aram": Verdaguer, el mar, els corallers, la mitologia, la cultura Mediterrània...

CADAQUÉS

Ahir vaig anar a Cadaqués. A l`hivern és un lloc tranquil i deliciós. Feia un dia de sol que resplendia damunt les teulades i les cases albes, des de l'església solitària. Els carrerons costeruts m'han conduït davant mateix del mar que lluïa una blavor intensa. Aclaparada per la bellesa mediterrània m'he deixat envair deliberadament per la síndrome de Stendhal sense desmaiar-me. He vist al costat d'una barca, un home vell de poble i he imaginat que era Konstandinos Kondos ressuscitat. He mirat una paret seca i he pensat en l'Agama Stellio d'en Daco però no l'he vist enlloc. Deu hivernar amagat entre les roques.

L'EMIGRANT

Adéu, terra porpra, adéu Armènia- vaig resar quan perdíem de vista la neu de la nostra muntanya santa-. Adéu per sempre.

Així s'acomiadava la Marik de la seva terra, un comiat que és com un lament, amb la tristor que sent el que deixa la pàtria estimada, el lloc on s'ha criat, l'entorn que l'ha fet com és, perquè tothom sap i sent que pertany a un grup i a un racó determinat, diguin el que diguin els qui es complauen en afirmar que són ciutadans del món, com si tenir un lligam patriòtic fos dolent. La mateixa tristor que reflecteix l'insuperable poema de Verdaguer, "L'emigrant", que també parla d'una muntanya santa, Montserrat, i de tot el que deixa enrera, que no veurà mai més.

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s'allunya

d'enyorança es mor.

Hermosa vall,

bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i rius,

ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!

Arpes del bosc,

pinsans i caderneres,

cantau, cantau;

jo dic plorant

a boscos i riberes:

adéu-siau!

¿On trobaré

tos sanitosos climes,

ton cel daurat?,

mes ai, mes ai!,

¿on trobaré tes cimes,

bell Montserrat?

Enlloc veuré,

ciutat de Barcelona,

ta hermosa Seu,

ni eixos turons,

joiells de la corona

que et posà Déu.

Adéu, germans;

adéu-siau, mon pare,

no us veuré més!

Oh, si al fossar

on jau ma dolça mare

jo el llit tingués!

Oh mariners,

el vent que me’n desterra,

que em fa sofrir!

Estic malalt,

mes ai!, torneu-me a terra,

que hi vull morir!

RECITAL D'EN JOSEP TERO

El dia 15 de desembre el cantautor Josep Tero va celebrar un concert de Nadal, a l’Escola de la Dona. Acompanyat al piano i l’acordió per Ferran Martínez, oferí un recital amb poemes de M. Àngels Anglada i altres poetes catalanes, musicats per ell mateix. La notícia resumida, tan sols dóna fe de l’acte però cal afegir que el concert va resultar un èxit memorable i que la sala gran, plena de gom a gom, aplaudí l’encert de qui ho va programar, així com l’elecció d’en Josep Tero.
En Josep Tero és un cantautor empordanès, nascut a l’Escala, de veterana trajectòria. He tingut ocasió d’escoltar-lo en altres concerts i sempre m’ha semblat un intèrpret sensible, elegant, amb un mestratge sòlid que s’ha anat consolidant. Vaig poder constatar amb satisfacció la impressió favorable que va causar entre algunes companyes que potser encara no coneixien la seva obra. Amb aquest treball, aconseguí quelcom que sempre m’ha admirat i que considero molt difícil: crear una obra nova de gran nivell acoblant poema i música. Amb el to càlid de la seva veu i el llenguatge valent del gest amb la guitarra, va saber transmetre emocions. Val a dir que vaig trobar acuradíssims els arranjaments així com l'acompanyament al piano i acordió a càrrec d'en Ferran Martínez. M. Àngels Anglada i les nostres escriptores, reflectides en una gran pantalla mentre ell cantava, van ser honorades com es mereixen en aquest recital. És per això que felicito sincerament als organitzadors, que amb aquestes celebracions, plenes d’escalf poètic, marquen el tret de sortida adient del Nadal.

LLIMONA DEL MEU JARDÍ

El capítol V del “Quadern d’Aram” comença amb el poema de Daniel Varujan “Terra porpra”, un homenatge d’amor a la terra Armènia que el va veure nèixer. Faig un altre poema semblant, pensant en un element que jo considero molt preuat del meu jardí, a Vilajuïga.

Tinc aquí, damunt la taula
una llimona que ve del meu jardí llunyà.
Qui l’ha portat, sap més bé que jo
el sentiment que s’hi amaga.
No en puc separar els ulls –com si hi haguessin arrelat.
Fruita groga; flaire galant.
Em pregunto: d’on et ve ton esforç fidel?
Amarant-te alhora d’aire i de sol,
xopant d’aigua tes ferides,
havies de sobreviure per força.
Color de llum, em dic,
fruit d’acidesa noble, miracle de l’aspra terra.
Potser encara hi alenen els vestigis
de tempestes mil·lenàries; la feresa de tants vents
van cobrir de pols fulgent la soca que et dona vida...
Potser hi roman un xic de l’amor
d’aquell que et va plantar un dia,
i tu, guardant-li per sempre vassallatge,
agraïda, correspons amb suc i aroma.

Fruita daurada -heretatge, record, relíquia;

veient-te aquí exiliada, sola, menuda,

evoco la teva resplendent aurora damunt l'arbre

i envaïda per l'enyor, amb dolcesa t'acarono.

RECORD MUSICAL

Al capítol V del "Quadern d'Aram", la mare d'Aram evoca amb pena les cançons que cantava a les seves filletes mortes. Recordaré aquí una de les que cantava la meva mare.

Als meus pares els agradava la música. El matí dels diumenges, el pare posava discos de música clàssica en una radio gramola que teniem al menjador, i de ben petita em resultaven ben familiars òperes i valsos. A la mare la sentia cantar tot sovint mentre netejava la casa. Abans es feia molt això potser perquè la gent no tenia els mitjans que hi ha ara per escoltar música i se la fabricaven ells mateixos. Recordo moltes cançons d’un repertori eclèctic que anava alternant i que incloïa temes de moda de quan era més jove, "zarzuela", i també cançó popular catalana. Podria citar-ne moltes, però n´hi havia una molt curteta que cantava sovint, que em feia molta gràcia pel seu caire entremaliat. Era la del Peret, Peret, fem un cigarro... Jo no sabia ben bé què volia dir però m’imaginava el que en realitat era: dos homes fumant d’amagat i vigilant que no els veiés l’amo. Només l’havia sentit cantar a la mare i ja molt més endavant vaig tenir la sorpresa d’escoltar-la en un álbum de La Trinca dedicat a la música popular catalana. La lletra diu així:

Peret, Peret, fem un “cigarro”,
vigila bé, no vingui l’amo.
Si l’amo ve, fes-me un xiulet,
i de seguida, i de seguida farem paret.