L'OFICI DEL MEU AVI

Capítol 2 de SANDÀLIES D'ESCUMA.

"Si l'aigua no xopa les arrels d'un arbre, no en collirem cap fruit. Per això en començar d'escriure els meus records, faig memòria dels meus avis".

Trasllado al segle XIV l'ofici del meu avi.

Com m’agrada anar a casa dels avis! L’àvia Teresa m’ha deixat agafar ametllons de l’arbre i donar menjar als conills i les gallines, i després, mentre ella feia el dinar, he anat al taller de l’avi Joan, que és ben bé al costat. Quin soroll i quina mà d’eines per tot arreu! Malls i martells, l’enclusa i la fornal per escalfar les peces, tenalles i pinces de totes mides i trossos de ferro per treballar. I quina calor que hi feia! Malgrat tot no m´he pogut separar del forn ni treure els ulls del ferro vermell i roent mentre l’avi el picava amb el martell i li anava donant forma amb les tenalles. En el seu taller de forja hi treballen un fadrí, un manxaire, i un aprenent que es diu Cristòfol, que viu a casa dels avis mentre aprèn l’ofici. Quasi sempre fan claus, panys, forrellats i picaportes, però també li encarreguen altres coses. Avui feia un canelobre per l’església de Santa Maria del Pi aquesta esglèsia tan gran i tan bonica que tot just ara han acabat. Ja me l’imagino lluint en l’altar major. Però ho ha hagut de deixar a mig fer per anar al gremi de serrallers, al carrer del Regomir, i llavors jo he tornat a casa amb l’àvia perquè el sol era ben amunt i he pensat que debia ser l’hora de dinar.