L'EMIGRANT

Adéu, terra porpra, adéu Armènia- vaig resar quan perdíem de vista la neu de la nostra muntanya santa-. Adéu per sempre.

Així s'acomiadava la Marik de la seva terra, un comiat que és com un lament, amb la tristor que sent el que deixa la pàtria estimada, el lloc on s'ha criat, l'entorn que l'ha fet com és, perquè tothom sap i sent que pertany a un grup i a un racó determinat, diguin el que diguin els qui es complauen en afirmar que són ciutadans del món, com si tenir un lligam patriòtic fos dolent. La mateixa tristor que reflecteix l'insuperable poema de Verdaguer, "L'emigrant", que també parla d'una muntanya santa, Montserrat, i de tot el que deixa enrera, que no veurà mai més.

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s'allunya

d'enyorança es mor.

Hermosa vall,

bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i rius,

ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!

Arpes del bosc,

pinsans i caderneres,

cantau, cantau;

jo dic plorant

a boscos i riberes:

adéu-siau!

¿On trobaré

tos sanitosos climes,

ton cel daurat?,

mes ai, mes ai!,

¿on trobaré tes cimes,

bell Montserrat?

Enlloc veuré,

ciutat de Barcelona,

ta hermosa Seu,

ni eixos turons,

joiells de la corona

que et posà Déu.

Adéu, germans;

adéu-siau, mon pare,

no us veuré més!

Oh, si al fossar

on jau ma dolça mare

jo el llit tingués!

Oh mariners,

el vent que me’n desterra,

que em fa sofrir!

Estic malalt,

mes ai!, torneu-me a terra,

que hi vull morir!