JA NO ERA UNA FLAMETA

En el capítol dos del llibre "No em dic Laura", hi ha un paràgraf on la M. Àngels Anglada, ens expressa com un personatge misteriós comença a prendre corporeïtat i deixa de ser tan sols una ombra sense nom. Seguint la mateixa línea faré el meu relat.

Hi era però ningú l’havia vist. Amagada, tan sols era una esperança envoltada d'incerteses i desitjos, una petita flameta que omplia de tendre escalf la llarga espera, un batec cada vegada més fort que anava creixent dins meu.

Quan per fi va arribar, vaig comprendre que com ella no n’hi hauria mai cap més: aquell trosset de mi mateixa tan esperat, aquell cosset de carn rosada i careta rodona, aquell ésser únic i irrepetible ja existia i tenia un nom: Marta.

LA SENYORA BLANCA

En el capítol dos titulat "La casa de l"Heura" va prenent cos un personatge enderiat en cabóries que mantenen intrigada a la petita M. Àngels. Sembla pertanyer a un món imaginari, lluny del que l'envolta. Faig el relat inventat d'algú que també viu en una realitat diferent

La senyora Blanca, la meva veïna del davant, no era com tantes senyores de la seva edat. No sortia per les tardes ben abillada per asseure’s a conversar amb amigues, tot prenent un cafè, o a passejar guaitant botigues. La senyora Blanca només sortia de bon matí a comprar les quatre coses que necessitava i prou; després es quedava tota sola a casa. La senyora Blanca era una figureta de vuitanta i tants, de cabells blancs i aspecte afable. Si algun matí ens creuàvem, em saludava amablement. Poca cosa sabia d’ella ja que jo feia pocs mesos que vivia en aquella finca. Crec que, de tant en tant, algú l'anava a veure però no n'estic segura. Me la imaginava arraulida fent ganxet per matar les hores i escoltant la ràdio, ja que tot sovint se sentia música, però un dia vaig descobrir que anava errada.
Vaig trucar a casa seva per retornar-li un sobre que m’havia arribat per equivocació, i em va sorprendre la gran quantitat de fotografies que tenia penjades en el rebedor. Eren fotografies en blanc i negre d’una dona jove, de cabellera negre i vestit de nit. -És maca, oi?- digué complaguda- És una gran artista; aquesta nit actua al Novetats. Em vaig apropar als retrats. Els ulls, la boca, l’expressió: vaig veure clarament que era ella. -Molt maca –vaig dir ben atordida. Llavors em conduí fins una sala atapeïda de fotografies, cartells, retalls de diaris i discos vells; una mena de santuari -Tots aquests diaris parlen d’ella- em va dir amb orgull. -Mira, veus? Aquí diu que avui cantarà al Novetats, ja t’ho havia dit, oi?- i me’n mostrà un de l'any de la picor, tot esgrogueït. – I aquests discos? – vaig preguntar sospitant què em diria.- Ah, sí, també són d’ella. En vols escoltar un? Em passo el dia escoltant-los, saps? Són tan bonics! - I mentre ho deia el vell rostre s'il·luminà amb l'esguard ple d'il·lusió.
Vaig sortir impressionada. La senyora Blanca vivia envoltada de velles relíquies que la retornaven a un passat feliç. Qui sap per quin motiu i en quin moment va aturar el rellotge de la seva vida i es va centrar en aquells anys d'esplendor. Un desengany? Un trastorn de salut? Passat i present es confonien i la pròpia identitat també. La seva existència tan sols era un tràmit que omplia de la manera més plaent. Vaig pensar que aviat la senyora Blanca deixaria de ser la meva veïna.

JACINT VERDAGUER

M. Àngels Anglada va néixer a la ciutat de Vic, i el fet de que Jacint Verdaguer fos fill de la mateixa Plana la va fer molt feliç, ja que el gran poeta va saber expressar la bellesa d’aquell paisatge d’una manera extraordinària. Ella també demostrà un gran coneixement de la natura que traslladà als seus llibres amb saviesa i sensibilitat.
Mossèn Cinto, com era popularment conegut, fou el poeta més gran de la llengua catalana, i els seus poemes continuen encara vigents. Paisatge i poesia, units per aquest geni de la paraula, produïren una obra única, imaginativa i fecunda.
A la Plana de Vic, va dedicar nombrosos poemes. En un d’ells, escrit el 15 de maig de 1875 davant les illes Açores, evocà la bellesa de l’esclat primaveral sobre el paisatge estimat des de la llunyania. Tot el poema respira enyor, un sentiment que l’envaïa sovint, i la figura dels ocells li permet sobrevolar la Plana que tan bé coneixia, i descriure prats, turons i arbredes, així com els vells monuments, capelles i masies que el conformen.

LA PLANA DE VIC

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l’hora de l’alba refilar!

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l’aspre Pirineu,
i vora els banys de cisnes d’aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

¿Per eixos camps que fiten los lledoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
¿Les coromines mostren a regadius taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?

¿I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
¿I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el lli de flor vermella germana del clavell?

Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
¿La barretina encara floreix al costat d’elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

¿Lo rossinyol que canta, la tórtora que plora,
a fer-hi ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al poxe que s’enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?

Ja deu trobar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi estones davallen los infants,
i les bardisses cloure la boca del gorg Negre
perquè el bram de l’abisme no esglaie els caminants.

Les serres, que es coronen de núvols i d’estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos j donaran al Ter,
restant-n-hi claps encara, com escamot d’ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torre
per veure Sala-d’heures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s’escorre,
se’n porta gaires pedres del seu mural antic?

¡Castells de Savassona, s’Orís i de Centelles,
gegants d’altres centúries, encara alçau lo front?
¿Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d’on raja amb l’amor patri la fe com d’una font?

¿Sant Jordi, guarda encara ses lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus d’altar?
¿Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l’arbre de la pàtria s’acaba d’esbrancar?

I l’arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!

Me’n guarda de mos somnis algun d’aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos càntics per niar-hi trobaren algun cor?

Almenys oient los vostres d’amor i jovenesa,
de l’aigua al dolç murmuri qui somniar pogués!
Mes, ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l’ombra dolça si ens hi veurem mai més!

Què amargues són, què amargues d’aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
Dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes,
per què a mi sols tes ales m’allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca se flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

MIRADA IL·LUMINADA

Enceto el primer relat de la M. Àngels Anglada, "No em dic Laura" i buscaré una mirada il·luminada d'infantesa tal com fa ella en el primer capítol titulat "El carrer de la Riera" quan recorda botigues i personatges del seu carrer.

Enmig de la gris postguerra que ens va tocar viure, qualsevol sortida de la rutina esdevenia motiu d’atracció. Encara ara puc reviure l’alegria que sentia quan la meva mare ens duia als banys de la Barceloneta a la meva germana i a mi. Aquelles platges tan poc afavorides de l’època, exercien sobre mi una fascinació que altres indrets amb més bellesa no han superat. La festa començava ja amb els preparatius: tovallola ratllada, banyador vermell de llana (encara recordo la seva aspror), galleda, pala, motllos per fer flamets (tot metàl·lic i una mica rovellat per l’aigua i la sal) i per arrodonir-ho un flotador amb dibuixos de popets i altres motius marítims, que jo trobava encantadors. Tot un equip de banyista anys cinquanta entaforat en una bossa, que constituïa el meu bagatge d’il·lusió estiuenca, bastant orfe de novetats estimulants. Un cop ja situada damunt la platja, res podia decebre les meves expectatives: El trajecte que havíem fet amb un tramvia ple a vessar, la sordidesa que desprenia el barri de la Barceloneta o la poca higiene ambiental, es reduïen a anècdotes insignificants, quan contemplava la magnificència del mar immens malgrat la mala qualitat de l’aigua, i descobria la sensació ingràvida del meu cos flotant sobre les ones; ones que, amb el seu vaivé arrossegaven pedretes de mil colors, que la meva germana i jo triàvem amb cura, com si de joies precioses es tractés. La sorra era un altre al·licient a afegir a l‘indret màgic; semblava increïble la quantitat de formes que podien sorgir tan sols amb un munt de sorra i una pala i una galleda. La nostra imaginació era capaç d’edificar castells envoltats d‘ondulants camins, pous i muntanyes que dissenyàvem a voluntat. El fet de sentir-nos lliures en el petit món repressiu que llavors es vivia, dotava aquell espai d’un atractiu especial. Sempre agrairé a la meva mare que ens proporcionés aquelles jornades glorioses, fetes a la mida del nostre esperit infantil, àvid d’aventura i llibertat.