M. Àngels Anglada va néixer a la ciutat de Vic, i el fet de que Jacint Verdaguer fos fill de la mateixa Plana la va fer molt feliç, ja que el gran poeta va saber expressar la bellesa d’aquell paisatge d’una manera extraordinària. Ella també demostrà un gran coneixement de la natura que traslladà als seus llibres amb saviesa i sensibilitat.
Mossèn Cinto, com era popularment conegut, fou el poeta més gran de la llengua catalana, i els seus poemes continuen encara vigents. Paisatge i poesia, units per aquest geni de la paraula, produïren una obra única, imaginativa i fecunda.
A la Plana de Vic, va dedicar nombrosos poemes. En un d’ells, escrit el 15 de maig de 1875 davant les illes Açores, evocà la bellesa de l’esclat primaveral sobre el paisatge estimat des de la llunyania. Tot el poema respira enyor, un sentiment que l’envaïa sovint, i la figura dels ocells li permet sobrevolar la Plana que tan bé coneixia, i descriure prats, turons i arbredes, així com els vells monuments, capelles i masies que el conformen.
LA PLANA DE VIC
Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l’hora de l’alba refilar!
Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l’aspre Pirineu,
i vora els banys de cisnes d’aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!
Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.
¿Per eixos camps que fiten los lledoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
¿Les coromines mostren a regadius taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?
¿I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
¿I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el lli de flor vermella germana del clavell?
Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
¿La barretina encara floreix al costat d’elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?
¿Lo rossinyol que canta, la tórtora que plora,
a fer-hi ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al poxe que s’enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?
Ja deu trobar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi estones davallen los infants,
i les bardisses cloure la boca del gorg Negre
perquè el bram de l’abisme no esglaie els caminants.
Les serres, que es coronen de núvols i d’estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos j donaran al Ter,
restant-n-hi claps encara, com escamot d’ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.
Com deu alçar Casserres sa bizantina torre
per veure Sala-d’heures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s’escorre,
se’n porta gaires pedres del seu mural antic?
¡Castells de Savassona, s’Orís i de Centelles,
gegants d’altres centúries, encara alçau lo front?
¿Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d’on raja amb l’amor patri la fe com d’una font?
¿Sant Jordi, guarda encara ses lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus d’altar?
¿Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l’arbre de la pàtria s’acaba d’esbrancar?
I l’arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!
Me’n guarda de mos somnis algun d’aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos càntics per niar-hi trobaren algun cor?
Almenys oient los vostres d’amor i jovenesa,
de l’aigua al dolç murmuri qui somniar pogués!
Mes, ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l’ombra dolça si ens hi veurem mai més!
Què amargues són, què amargues d’aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
Dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes,
per què a mi sols tes ales m’allunyen del seu pit?
Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca se flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!
Mossèn Cinto, com era popularment conegut, fou el poeta més gran de la llengua catalana, i els seus poemes continuen encara vigents. Paisatge i poesia, units per aquest geni de la paraula, produïren una obra única, imaginativa i fecunda.
A la Plana de Vic, va dedicar nombrosos poemes. En un d’ells, escrit el 15 de maig de 1875 davant les illes Açores, evocà la bellesa de l’esclat primaveral sobre el paisatge estimat des de la llunyania. Tot el poema respira enyor, un sentiment que l’envaïa sovint, i la figura dels ocells li permet sobrevolar la Plana que tan bé coneixia, i descriure prats, turons i arbredes, així com els vells monuments, capelles i masies que el conformen.
LA PLANA DE VIC
Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l’hora de l’alba refilar!
Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l’aspre Pirineu,
i vora els banys de cisnes d’aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!
Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.
¿Per eixos camps que fiten los lledoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
¿Les coromines mostren a regadius taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?
¿I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
¿I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el lli de flor vermella germana del clavell?
Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
¿La barretina encara floreix al costat d’elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?
¿Lo rossinyol que canta, la tórtora que plora,
a fer-hi ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al poxe que s’enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?
Ja deu trobar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi estones davallen los infants,
i les bardisses cloure la boca del gorg Negre
perquè el bram de l’abisme no esglaie els caminants.
Les serres, que es coronen de núvols i d’estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos j donaran al Ter,
restant-n-hi claps encara, com escamot d’ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.
Com deu alçar Casserres sa bizantina torre
per veure Sala-d’heures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s’escorre,
se’n porta gaires pedres del seu mural antic?
¡Castells de Savassona, s’Orís i de Centelles,
gegants d’altres centúries, encara alçau lo front?
¿Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d’on raja amb l’amor patri la fe com d’una font?
¿Sant Jordi, guarda encara ses lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus d’altar?
¿Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l’arbre de la pàtria s’acaba d’esbrancar?
I l’arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!
Me’n guarda de mos somnis algun d’aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos càntics per niar-hi trobaren algun cor?
Almenys oient los vostres d’amor i jovenesa,
de l’aigua al dolç murmuri qui somniar pogués!
Mes, ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l’ombra dolça si ens hi veurem mai més!
Què amargues són, què amargues d’aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
Dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes,
per què a mi sols tes ales m’allunyen del seu pit?
Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca se flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!
Quina agradable sorpresa; estava cercant informació en el Google i em trobo amb el teu blog, com sempre fantàstic (que no se de que m’estranyo). Això m’ha fet sentir que encara estàvem de costat com en els cursos anteriors.
ResponEliminaA partir d’ara i com que aneu una setmana per davant, ja sé a on he d’anar a llegir informació pels meus deures, ja ja ja.
M. Dolors