dimarts, 31 de maig del 2011

RUTA M. ÀNGELS ANGLADA - VERDAGUER


   Fóra necessari omplir molts folis per abarcar la grandesa emotiva del  nostre recorregut per terres  osonenques, primer al Santuari de la Gleva i després a Vic, però em limitaré a ressaltar un parell de pinzellades de la sortida.
La primera part, ha esdevingut un homenatge a Verdaguer i ens ha apropat un cop més a la figura del gran geni de la paraula. Amb textos d’abrandada poesia, l’ànima s‘ha inflamat de nou, sobretot escoltant fragments com aquest de “Los dos campanars” :

                    “Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra
                     mes resta sempre el monument a Déu,
                     i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
                     al Canigó no el tiraran a  terra,
                     no esbrancaran l’altívol Pirineu.”

 L’inevitable nus a la gola ha sobrevingut puntual, perquè, qui no s’emociona amb poemes que apleguen tanta bellesa, tanta veritat i tant amor patriòtic?

La segona part de la sortida, un recorregut pel Vic històric, ens ha mostrat una ciutat rica en edificis, que ha estat bressol de cultura i essència de la catalanitat i que ens ha servit també per il·lustrar magníficament el relat “No em dic Laura” de la M. Àngels Anglada. Des de la grandiosa plaça que caracteritza la ciutat dels Sants, hem seguit la ruta del carrer de la Riera i les seves botigues fins la mateixa casa de la M. Àngels, la casa Fontcuberta. En el gran casal, avui convertit en restaurant, hem retrobat la infantesa i joventut de l’escriptora. Enmig d’aquelles  parets nobles, recobertes de pintures amb escenes de vells mites del Vigatà, qui sap si es va anar forjant el seu amor per l’antiga Grècia. Ja a la part del darrere, que corresponia a l’antic jardí  mencionat a la novel·la, hem contemplat la casa de l’heura i, entre l’espessa verdor que encara cobreix la paret, hem entrellucat amb la imaginació la finestra que tan fascinava la M. Àngels.
                                                         -------------
Verdaguer i Anglada, mestre i deixebla destacada, nats en una mateixa plana, ben arrelats a ella i al mateix temps universals; dos noms que hem lligat en una sortida inoblidable, embolcallada amb literatura, història i amor a la terra.






dimarts, 17 de maig del 2011

M. ÀNGELS ANGLADA I VERDAGUER


La figura de Jacint Verdaguer, única, majestuosa, s’alça com una icona gegantina a través dels temps, esbandint amb grandesa intemporal qualsevol moda passatgera. La seva obra tan complexa, pot ser apassionada o serena, arrelada a la terra o universal, lírica o carregada d’èpica, però sempre fidel a una visió romàntica pròpia del qui fa de la vida un camí de veritat i de justícia, i la sap impregnar de bellesa. Una figura tan polièdrica, identificada amb el poble i estimada pels més desvalguts, havia de conrear per força l’enveja i la suspìcàcia  del poder, interessat a foragitar qualsevol novetat susceptible d’alterar les bases establertes. I per aquí van venir els conflictes, els dies tristos i el drama personal de Verdaguer, després d’una vida infatigable i fecunda, que no mereixia el final amarg que va patir.
A través de les obres exposades a la cambra de la Gleva, seguirem la seva vida, i serà, sens dubte, una visita interessantíssima que ens aproparà al personatge. Un cop més ens endinsarem en l’univers verdaguerià, seguint la trajectòria d’un mite tocat per la gràcia dels que saben veure més enllà del que l’ull abasta, i li retrem homenatge com ja vàrem fer a Vilajoana.
M. Àngels Anglada, còmplice del personatge alter ego de Verdaguer a “No em dic Laura”, sentia una devoció especial pel poeta per raó de paisanatge i de comunió de pensaments. De la seva mà començo l’homenatge recordant l’esplèndit poema que li va dedicar:

MOSSÈN CINTO

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
Tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
Les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d’infant,
 net de sorres impures, l’or noble i mol vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
-cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!