M. ÀNGELS ANGLADA I VERDAGUER

La figura de Jacint Verdaguer, única, majestuosa, s’alça com una icona gegantina a través dels temps, esbandint amb grandesa intemporal qualsevol moda passatgera. La seva obra tan complexa, pot ser apassionada o serena, arrelada a la terra o universal, lírica o carregada d’èpica, però sempre fidel a una visió romàntica pròpia del qui fa de la vida un camí de veritat i de justícia, i la sap impregnar de bellesa. Una figura tan polièdrica, identificada amb el poble i estimada pels més desvalguts, havia de conrear per força l’enveja i la suspìcàcia  del poder, interessat a foragitar qualsevol novetat susceptible d’alterar les bases establertes. I per aquí van venir els conflictes, els dies tristos i el drama personal de Verdaguer, després d’una vida infatigable i fecunda, que no mereixia el final amarg que va patir.

A través de les obres exposades a la cambra de la Gleva, seguirem la seva vida, i serà, sens dubte, una visita interessantíssima que ens aproparà al personatge. Un cop més ens endinsarem en l’univers verdaguerià, seguint la trajectòria d’un mite tocat per la gràcia dels que saben veure més enllà del que l’ull abasta, i li retrem homenatge com ja vàrem fer a Vilajoana.

M. Àngels Anglada, còmplice del personatge alter ego de Verdaguer a “No em dic Laura”, sentia una devoció especial pel poeta per raó de paisanatge i de comunió de pensaments. De la seva mà començo l’homenatge recordant l’esplèndit poema que li va dedicar:

MOSSÈN CINTO

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills

Tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.

Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa

Les antigues paraules collies que obliden els savis

i rentaves, amant-lo amb clara mirada d’infant,

 net de sorres impures, l’or noble i mol vell de la llengua.

Sol resseguies les altes arrugues del nostre país

-cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!

Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit

-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres

cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més

no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!