dimarts, 26 d’abril del 2011

SANDÀLIES D'ESCUMA

M. Ángels Anglada, en la novel·la “Sandàlies d’escuma”, descriu la vida quotidiana de la Grècia d’abans de Crist, barrejant fets històrics i altres imaginats, amb el coneixement propi del qui ha dedicat una gran part de la seva existència a estudiar aquella cultura, i això sol ja mereix un gran respecte per part del lector. Però molt més encara si els personatges, les situacions i els diàlegs, resulten creïbles. Crec que fins i tot per a ella, tan versada en el tema, debia resultar difícil en certs moments, traslladar al paper alguns passatges que reflectissin de forma natural la vida de Glauca, la protagonista. Explicar els sentiments i les emocions d’una dona d’aquella època,  i  afegir al relat la complexa societat grega, farcida de mites i deïtats, representa un repte complicat de resoldre. I certament ho aconsegueix, creant una atmosfera pròpia, on els personatges es mouen amb tota naturalitat, i les situacions resulten versemblants. Seguint la vida de Glauca hem descobert el desenvolupament d’una jove que s’obre a la vida i l’amor, que coneix la felicitat i la dissort, la injustícia i la mort, i que dedica gran part del seu temps a la música i a compondre poemes fins arribar a una maduresa serena, i també ens hem introduït dins la mitologia de la Grècia antiga.
Però enmig del difícil equilibri que comporta sostenir una trama en un món tan allunyat, M. Àngels Anglada  utilitza sàviament les millors cartes que sap jugar: en el tractament subtil de la protagonista, una dona plena de matiços i delicadesa, i en la seva visió del comportament humà de les societats. Aquestes són unes característiques essencials i constants en  les seves obres, fetes amb rigor, sentiment i gran sentit de la justícia, i que vénen a reflectir la personalitat de la M. Àngels, sigui quin sigui el lloc i l’època relatats.   

dilluns, 25 d’abril del 2011

CANÇÓ DE LA SAL

Josep Tero, que ha musicat i ha donat veu a l'esplèndit poema de Jordi Bilbeny, dedicat a l'Escala, ens explica el significat de la Festa de la Sal. De ben segur, la M. Àngels Anglada hauria gaudit amb aquesta música que ens porta ritmes i cadències mediterrànies, de reminiscències gregues; i també hauria participat amb l'esperit alegre i evocador de la festa.

" Des de 1997, cada primer dissabte d'octubre els escalencs revivim l'origen de la nostra vila en una festa -la de la Sal-, i redescobrim la història de la nostra comunitat de poble mariner, formada a l'entorn d'una de les cases més antigues de l'Escala, l'Alfolí, magatzem de la sal."



CANÇÓ DE LA SAL

Dels límits del meu mar, sobre el llençol d'amor, tan infinit,
que l'aigua empara;
entre dofins sagrats, entre la calma tibada del cel
dins el meu cor...

Ancoren lentament, sempre al meu port, les barques de la sal
i de la vida;
i en la blavor dels cingles que respiren... i fan més dens
l'antic recer del goig.

Sento ara jo pures totes les vides, com bots flotants,
sobre l'alè del món,
sobre l'alè del món.

Sortits de cada llar, amb l'aire nou, homes , dones i infants
obren la prima
esperança de poble amb un somriure.
I mentre van collint el seu tresor.

puc seguir el pas daurat de tots el bous quan, or endins,
a l'Alfolí s'enfilen,
i en el seu rastre perdut, i en l'adormida fragància del cossos
i dels sons,

sento ara jo pures totes les vides com bots flotants,
sobre l'alè del món,
sobre l'alè del món.

dijous, 14 d’abril del 2011

HOMENATGE A M. ÀNGELS ANGLADA - DACO

PRESENTACIÓ D'EN JOSEP M. DACOSTA "DACO"

L’atzar és molt capriciós o potser han estat els déus, ja que de mitologia parlarem, els que han propiciat que ara em trobi aquí, presentant en Josep M. Dacosta, Daco.
En Josep M. Dacosta era un desconegut per a mi fins que vàrem topar amb el nom Daco en el primer capítol del llibre Quadern d’Aram de la M. Àngels Anglada. Tot per culpa d’un drac viatger anomenat Agama Stellio, descobert per en Daco a Cadaqués, parent del que ella havia vist a l’illa grega de Rodes. Sembla ser que aquest fet extraordinari, entre d’altres, la va  decidir a escriure aquell llibre.
Per casualitat, aquella mateixa semana, el vaig trobar en una xerrada en un poble de l’Empordà, Vilajuïga i així el vaig conèixer personalment. Després, ell va tenir la gentilesa d’enviar-me tres fotografies de miradors per el meu blog, entre elles la del castell de Quermançó, i així van començar uns diàlegs via Internet que l’han dut fins aquí. He de dir que, tan sols espigolant una mica, he comprovat que és una figura omnipresent per aquelles contrades i no m’estranya gens que la MAA li fes comentaris sobre llangardaixos o altres temes de la natura. Tant és així que també jo el vaig acabar descobrint per casa meva en diferents llibres i publicacions que, fins i tot havia arribat a llegir, ignorant que eren del Daco amic de la MAA. Bé, després d’aquesta descoberta vaig investigar la seva identitat, ja que sento especial admiració per les persones estudioses de la natura.
Josep M. Dacosta i Oliveres, empordanés nascut a Figueres, és biòleg i naturalista, treballa a Medi ambient i ha publicat diverses obres: Arbres monumentals de l’Empordà, Fonts naturals, L’aprenent de geòleg, Balenes i dofins a la Costa Brava, La tramuntana, Roses, l’elecció natural, Guia del Cap de Creus i l’últim, Vèrtex i miradors, presentat darrerament. És col·laborador assidu de la premsa comarcal.
A part de centrar-se principalment en l’Empordà, he comprovat que ha estat també un home viatger, un cercador infatigable. Per casa també volta un llibre de l’irònic cronista figuerenc Narcís Pijoan que, ja fa un temps parlava d’ell ben admirat i el qualificava de “nòmada impenitent” i de “rodacamins magnífic i arriscat ...sempre a punt de noves experiències”. No sé si encara practica aquestes aficions pel món, suposo que sí, però sé que també ha dedicat gran part de la seva vida al mar i al submarinisme, i el que destaca d’aquesta biografia polivalent és la inquietud,  l’afany per conèixer. Tal com ha respost a la nostra invitació, em sembla també un home amb la senzillesa que solen tenir les persones sàvies de veritat, les que treballen en allò que estimen.
Per aquesta mateixa inquietud li deu venir també l’interès per la mitologia, que no deixa de ser un viatge enmig de personatges fantàstics, interès que també va fascinar i de quina manera, a la MAA. Tots sabem que l’Empordà ha tingut molta relació amb Grècia ja des del segle VII abans de Crist, quan els grecs varen arribar a les costes empordaneses establint colònies a Roses i Empúries i no és estrany que els seus habitants, descendents directes d’aquells colonitzadors s’hi sentin tan identificats. Nosaltres, aprenents de tantes coses, n’hem fet un tast a través de la MAA i Sandàlies d’escuma, novel·la on la natura, la història i la mitologia s’entrelliguen fent un periple per aquella part de la Mediterrània, i l’experiència ens ha captivat. Podem dir que, gràcies a la novel·la, coneixem una mica més el que va ser la vida a Grècia, les seves divinitats, els seus costums i la seva geografia.
I d’aquest món mitològic i científic, i de la MAA ens en parlarà molt millor en Josep M. Dacosta, Daco, que ha tingut la generositat de venir aquí a compartir uns moments i a qui cedeixo la paraula tot seguit.

DESPRÉS  DE LA XERRADA
El cel ha decidit romandre un xic tapat tot el matí però res ha enfosquit l’esplèndida jornada que hem viscut a la sala d’actes de la biblioteca Francesca Bonnemaisson. Certament, el títol en sí de la xerrada ja era prometedor: “Mitologia i ciència: homenatge a M .Àngels Anglada”, i els continguts, tan bon punt ha començat, apareixien ben interessants. Cert també que el nostre ànim venia predisposat després de gaudir amb la lectura de “Sandàlies d’escuma” i que la presència amiga de la Pilar Anglada convidava a reviure el record de la seva admirada germana. Però cert també, que ens ha sorprès força descobrir la naturalesa real del personatge Daco: aquell misteriós naturalista que apareixia com a figurant sense frase en el primer capítol del Quadern d’Aram, ha esdevingutl protagonista absolut d’un acte brillant, amb bon guió i amb el talent propi dels bons comunicadors.
D’entrada, semblava complicat lligar la ciència, la mitologia i el record de la M. Àngels, i transmetre-ho amb claredat,  però en Daco ha sabut trobar el to adient per a fer-ho possible. La simbiosi ha reeixit de forma natural, com si fos el resultat d’un concepte preestablert. Però tota aquesta facilitat aparent no ha estat casual sinó fruit del treball planificat del nostre convidat. Així, mentre les diapositives fluïen i els comentaris sorgien ràpids i entenedors, els rostres atents dels presents reflectien la satisfacció de participar en l’esperit del que s’estava explicant. Josep M. Dacosta, nom real de Daco, ens ha instruit de manera planera i amena durant una bona estona, hem vist que la mitologia segueix gaudint de bona salut, i hem arribat a la conclusió que potser ara descobrirem al nostre voltant moltes més petjades d’aquell món grec tan atraient.
Coneixia en Daco després de dues trobades breus per terres empordaneses, i de correus concrets directament relacionats amb la xerrada, però ja li endevinava una cordialitat poc corrent i ara que hem compartit més temps, he pogut comprovar quanta saviesa i potència vital guarda darrera d’un natural tan proper. Ha estat una xerrada amable i plena d’interés que tothom ha agraït.
Mitologia i ciència han desfilat per un igual de la mà d’aquest naturalista empordanès, amic de la M. Àngels i també amic nostre. Ha vingut des de Figueres, la ciutat que acollí l’escriptora, i hem gaudit amb els seus coneixements i les seves experiències. Esperem poder-lo retrobar ben aviat en futures ocasions. 

He tingut la sort d'obrir l'acte i, malgrat els nervis, crec que no ha sortit malament. La Dolors m'ha animat en tot moment i presentar una persona com en Daco ha estat per a mi un gran privilegi. A tots els assistents vull agrair les paraules amables que m'han dirigit. 

dilluns, 4 d’abril del 2011

DES DE LA FINESTRA

                                                                                                                                                                   

Glauca fa un recorregut per la seva vida i escriu els seus records.

Algunes vegades, m’aturo davant la finestra i el paisatge conegut de cada dia, esdevé un escenari per on passegen els records. Penso sobretot en una tarda, quan faltaven pocs dies perquè deixéssim el pis d’Enric Granados, en que, corpresa per una estranya melangia, vaig contemplar la meva vida darrera el finestral del menjador. Aquell dia, veia de lluny l’agulla de la catedral, sentinella de la meva infantesa a redós del barri vell, i una sensació dolça m’acaronava recordant aquella casa, aquells terrats i la proximitat del mar. Més a prop, distingia clarament la silueta inconfusible de l’edifici on vaig treballar abans de casar-me, i per la memòria desfilaven moments feliços viscuts amb la intensitat del qui encara ho espera tot. I, ja davant meu, vaig contemplar els jardins de la universitat i del seminari, que enmarcaven la plenitud, l’època en que tocava haver de vetllar per la família, enmig dels grans que envellien i dels petits que pujaven i m’esgarrapava el cor una agredolça malenconia pel record dels que van desaparèixer, i per l’enyor dels riures d’uns infants que semblaven haver-se esfumat.
El paisatge que contemplo ara des de la meva finestra és diferent, però el puc situar en un altre context personal, i en aquest viatge sentimental sota l’ombra de Barcelona, sempre retrobo gent amiga. Amb la serenor que donen els anys, aquests records es barregen com fruit d'un somni que retorna de tant en tant, un bagatge només meu que sempre duc a sobre. Mentre, la vida no s'atura i segueix bategant amb força ben a prop.

Glauca s'adona que el Temps passa i decideix gaudir de tot el que l'envolta lentament, sense presses.
   
     TANKA

   Ara que sento
   que el Temps fuig i s'escola
   vull aturar-lo,
   recuperar aromes,
   assaborir les Hores.