Glauca retroba el passat de Càrmides, recorrent els carrers d'Atenes, imaginant per on corria i quines coses feia.
Confesso que, d'entrada, no em seduïa gens la trobada d'ex-alumnes del col·legi La Salle a Figueres on va estudiar el meu marit. Aquella trobada, després de tants anys sense establir cap mena de contacte era molt forçada i, en el meu cas, sense conèixer ningú, esdevenia un tràmit més aviat incòmode i de compromís. Ni l'edifici, una construcció d'aspecte casernari, ni el seu nom popular, "Els Fossos", eren engrescadors. Tot plegat em retornava a unes disciplines que preferia oblidar.
De tota manera, un cop dins, vaig canviar la meva visió i vaig sentir curiositat per conèixer el lloc on havia desenvolupat la vida d’estudiant el meu marit. En cert sentit, era bonic pensar que aquelles parets l’havien vist créixer com a persona, en una època en que jo, des de la llunyana Barcelona, ni sospitava que ell existís. Vull dir que, ben aviat, aquella ombra austera s’humanitzà i me’l vaig imaginar en el marc dels seus jocs d’infant, de la seva creixença d’adolescent. Només entrar al pati, un grup matiner que el va reconèixer em donà fe de l’afecte que surava en l'ambient. I mirant aquell pati em deia: "Segur que per aquí devia córrer darrera una pilota amb aquests mateixos companys que ara l’abracen". I desfilant per les aules, el podia imaginar assegut davant d’un pupitre, escoltant al frare i vestint una d’aquelles inevitables bates ratllades que tots els nens duien. Dins la capella, vaig somriure recordant algun episodi que m’havia explicat sobre els seus problemes amb la coral i el veia fent veure que cantava, ell, que mai ha estat capaç d’entonar cap cançó. Deambulant per l’escola i escoltant anècdotes de tota mena, em vaig convèncer de que fos com fos l'educació que va rebre, amb encerts i mancances, res podia alterar la seva bonhomia natural. L'abans i l'ara es fonien i em recuperaven un noiet que no vaig conèixer, que es devia assemblar força a l'home actual.
 |
| Els Fossos |
 |
| Sisè curs de Batxiller. Figueres |
De tota manera, un cop dins, vaig canviar la meva visió i vaig sentir curiositat per conèixer el lloc on havia desenvolupat la vida d’estudiant el meu marit. En cert sentit, era bonic pensar que aquelles parets l’havien vist créixer com a persona, en una època en que jo, des de la llunyana Barcelona, ni sospitava que ell existís. Vull dir que, ben aviat, aquella ombra austera s’humanitzà i me’l vaig imaginar en el marc dels seus jocs d’infant, de la seva creixença d’adolescent. Només entrar al pati, un grup matiner que el va reconèixer em donà fe de l’afecte que surava en l'ambient. I mirant aquell pati em deia: "Segur que per aquí devia córrer darrera una pilota amb aquests mateixos companys que ara l’abracen". I desfilant per les aules, el podia imaginar assegut davant d’un pupitre, escoltant al frare i vestint una d’aquelles inevitables bates ratllades que tots els nens duien. Dins la capella, vaig somriure recordant algun episodi que m’havia explicat sobre els seus problemes amb la coral i el veia fent veure que cantava, ell, que mai ha estat capaç d’entonar cap cançó. Deambulant per l’escola i escoltant anècdotes de tota mena, em vaig convèncer de que fos com fos l'educació que va rebre, amb encerts i mancances, res podia alterar la seva bonhomia natural. L'abans i l'ara es fonien i em recuperaven un noiet que no vaig conèixer, que es devia assemblar força a l'home actual.
L’ombra de l’edifici ja em resultava molt més benigna i acollidora.
