CAPÍTOL VI - LES DUES VORERES

Glauca passeja pel port d'Alexandria. Defuig mirar cap a un llevant que l'entristeix i prefereix guaitar cap a ponent on el mar és lliure i blavíssim. Com ella, també trio la vorera dels bons records. 

 

Vaig sortir a passejar sense cap idea determinada. Sentia un decandiment estrany després d’un dia tediós tancada a casa. Em vaig deixar portar per on els peus em duien, però ara penso que potser era un impuls interior, el que els guiava. Gairebé sense adonar-me’n vaig trobar-me en un carrer per on feia molt de temps que no passava, un carrer que sintetitzava dos moments molt essencials de la meva vida, un carrer amb records bons i dolents. Hauria pogut endinsar-me en reflexions sobre la vida i la mort, l'origen i el final, però tal com estava el meu ànim vaig evitar els records dolents i no vaig mirar pas cap a la vorera de muntanya on era ancorada una època plena de neguits, quan resseguia amb impotència la llarga agonia de la meva mare, en aquella clínica terminal on finalment va morir. La seva vista m’entristia i em removia l’estòmac; vaig guaitar cap el voral de mar, cap a l’altra clínica, un edifici blanc situat paradoxalment ben bé al davant, on van néixer els meus fills, i esguardant més enllà del que abastava la mirada, vaig reviure intensament la descoberta emocionada d’aquells ésser que començaven la vida, com neixen els camps verds el més de maig.