NADAL POT SER TANTES COSES...

Què és Nadal? Al novembre, la data tan sols és un xiu-xiu que de lluny avisa. A poc a poc, la remor creix insistent i ja arribat el desembre, els esquers habituals s'encarreguen d'esperonar els sentits endormiscats. Embolcalls de llum i color amb desitjos de pau i amor, arrosseguen l'esperit incapaç de resistir-se a missatges tan lloables.

Val a dir que la feinada que em suposa la celebració del Nadal cada cop se'm fa més feixuga. Certa tendència innata a complicar-me la vida hi pot ajudar. Perquè un Nadal no és Nadal sense un determinat número de factors creatius que em roben molt de temps. Però sé que, malgrat tot, un cop instal·lada en la roda festiva, gaudiré d'uns moments que compensaran l'esforç. Reunir la família a l'entorn de la taula, especialment quan hi ha infants, no és un tòpic obligat del Nadal: és una satisfacció impagable.

No puc deixar de banda la gent que aquests dies ho passa malament, per dificultats econòmiques o familiars o perquè han perdut persones estimades. La gran crisi que travessa el món i la pròpia situació del nostre país, que no acaba de trobar el lloc que molts voldríem, també fa pensar. Perquè Nadal també és temps per aturar-se a reflexionar i per ser solidari, temps de retrobar vells amics, i d'amables desitjos entre companys, veïns o coneguts; temps de regals i cançons, d'il·lusió, d'esperança, de bons propòsits; temps per gaudir de la tradició, de les emocions, i fins i tot del dolç plaer de la llagrimeta.

I sobretot pels nostàlgics, també és moment de records, de melangia, d'enyor de coses pasades, d'aquells Nadals de quan érem infants. Són records que esgarrapen l'ànima, però que al mateix temps ens fan conviure amb llocs i persones que guardem en un racó del nostre cor i que només són nostres.

Després, un cop ha passat el Nadal, tot sembla continuar igual i la rutina s'instal·la en les nostres vides. Tant de bo que aquests dies deixessin la seva petja per tot el que queda d'any.

AGAMA STELLIO

Grècia és sinònim de cultura i d’ella en deriven la majoria de costums i tradicions que es van anar extenent per tota la Mediterrània. Degut a les condicions del clima, no és estrany comprovar la semblança en els paisatges i cultius dels països que envolten el Mare Nostrum, així com la composició de la seva fauna i flora. Potser per aquesta semblança ambiental es podria explicar la presència d’aquest Agama Stellio misteriós, descobert per en Daco a Cadaqués, que no deu trobar gaire diferent la paret seca de la nostra costa de les de l’altra punta de la Mediterrània. Potser -tal com ella mateixa admet- aquesta era la raó que faltava perquè M. Àngels Anglada es decidís a escriure el "Quadern d'Aram".

Josep M. Dacosta, "Daco" (Figueres 1962). Biòleg especialitzat en el món submarí; gran aficionat a la immersió. Autor de nombrosos articles sobre el mar, alguns amb il·lustracions fetes per ell mateix. Ha escrit diversos llibres sobre l'home i el medi a l'Alt Empordà. (Arbres monumentals, Balenes i dofins a la Costa Brava i altres).

TANKAS SOBRE EL MÓN SUBMARÍ

Roques abruptes
cobertes per les algues,
restes amaguen;
troballes de misteri,
tresors que el mar enterra.

-------

Voleu ingràvids
per paratges de somni;
món de silenci.
A fora, la mar brilla
igual que un mirall mòbil.

--------
Núvols de peixos
travessen amb vosaltres
aquest lloc màgic,
mentre les algues fosques
intranquil·les onegen.

UNA HISTÒRIA DINS DEL GENOCIDI ARMENI

Un cop finalitzada la lectura de “No em dic Laura”, seguirem aquest repàs emocionant per l’obra de M. Ángels Anglada amb el llibre “Quadern d’Aram”, una història sobre el genocidi d’armenis.

Armènia, un país muntanyós situat en la península d’Anatòlia, limita al nord amb Georgia, a l’est amb l’Azerbaijan i al sud amb Turquia i l’Iran. De cultura molt antiga, la seva condició de veïnatge amb el gran Imperi Otomà l’arrossegà a un destí de dramàtica crueltat.
A finals del segle XIX, l’Imperi Otomà que havia abastat gran part de l’orient pròxim, els Balcans i Grècia, fins arribar a les portes de Viena, va haver d’acceptar la dràstica reducció de límits que l’imposaren els països de cultura cristiana i ocupar tan sols el que és ara l’actual Turquia. A l'extrem més oriental hi havia el poble armeni, de cultura cristiana-ortodoxa, que seguia formant part de l’estat otomà, encara que no gaudia dels mateixos drets que els musulmans. La revolta que intentaren els armenis reclamant un mateix tracte, va topar amb la intransigència dels turcs que els consideraven no creients i van respondre exterminant 200.000 armenis.
Després d’uns anys de relativa convivència, en que els Joves Turcs, com s’anomenava el govern, semblaven avançar cap a un nou ordre de progrés, arribà la Gran Guerra i amb ella la creença d’una traició dels armenis, propiciada pels que vivien en la part russa del territori. Amb aquest clima de desconfiança i amb la idea de tornar a crear la Gran Turquia, van iniciar una campanya d’extermini sistemàtic d’armenis per mitjà de decrets, deportacions i assassinats en massa de la població. Es calcula que van morir entre 1,2 i 1,5 milions d’armenis, és a dir, quasi la meitat dels que vivien en l’Imperi otomà.

En aquest marc tan colpidor se situa el relat de "Quadern d'Aram", explicat, sens dubte, amb la sensibilitat que caracteritza l'obra de M. Àngels Anglada.

CABELLS D'HEURA

Al final de "No em dic Laura", MAA confessa què sentirà quan veurà una paret d'heura.

"Sempre més, a qualsevol ciutat, com un rostre estimat des de les arrels de la vida, crida al meu cor una paret anònima, mentre dugui cabells d'heura"

Paret de pedra,

paret que al meu cor crides,

ets com un rostre;

seràs sempre estimada

si duus els cabells d'heura.

RECORD INESBORRABLE

Del capítol tres, "La font del Desmai", en que MAA evoca el bell record d'algú que la va marcar profundament, extrec una experiència pròpia en el mateix sentit.

Quan jo tenia set anys, al mateix replà de casa van venir a viure uns veïns nous amb dues filles, l’Alba i la Diana. Els noms ja em van cridar molt l’atenció, perquè en aquells temps no eren gens comuns. Eren una família poc convencional, on ni el marit ni l’esposa, semblaven desenvolupar les tasques que jo veia a casa meva. Ben aviat em vaig fer molt amiga de la petita, la Diana, que era de la meva edat, i per ella vaig saber que venien de Mèxic, on havien viscut uns quants anys. Ningú em va explicar llavors que eren catalans exiliats de guerra que havien pogut retornar, però jo m’adonava que eren diferents a la gent que fins llavors havia conegut. Amb la petita tot sovint vaig compartir jocs, però amb la gran, l’Alba, que ja era una noieta espigada d’uns catorze anys, vaig establir un vincle d’amistat que ha esdevingut inesborrable. Desprenia un aire d’espiritualitat i de puresa que em van predisposar a veure-la com una mena de fada a la que jo admirava de tot cor. Tenia molt bona veu i li agradava molt cantar, i amb paciència m’ensenyava unes cançons que jo no coneixia i que res tenien a veure amb les que escoltava per ràdio. Eren les cançons catalanes de muntanya que ella aprenia en la coral de la Unió Excursionista de Catalunya. Recordo haver passat estones delicioses dins la cuina de casa seva, enmig d’olles i cassoles, entonant aquelles cançonetes que exaltaven la natura, o fent cànons amb nadales ben nostrades. Amb ella vaig descobrir que, amb la modesta eina de la veu, podíem recrear la bellesa que hi ha en el món i això enlairava la nostra ànima que semblava volar.
Més endavant, quan es va casar i se’n va anar a viure a Mataró, aquells diàlegs musicals es van interrompre, però, tot i així, quan ens retrobàvem a Barcelona, aprofitàvem l’avinentesa per reprendre aquells cants que tant ens havien fet gaudir. Per a mi, són un patrimoni estimat i enriquidor que m'acompanyarà per sempre més.

LES DUES PLANES DE M. ÀNGELS ANGLADA

CONSEQÜÈNCIES D'UNA GUERRA

En el capítol tercer de "No em dic Laura", titulat "La font del Desmai", M. Àngels Anglada comença exposant les dificultats de molta gent en temps de postguerra. Continuaré el text de la MAA explicant l'experiència viscuda per algú ben proper, en circumstàncies difícils.

Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme.

Tots rebíem d’una manera o altra les conseqüències de la guerra, alguns, els que no la vam viure, sense ser massa conscients del que havia passat. Regnava un mutisme temorenc en moltes famílies que feia acceptar la situació tal com venia, i els petits restàvem al marge d'indagacions i comentaris. A casa no vàrem patir, per sort, cap circumstància dramàtica però ja de més gran, vaig anar coneixent casos de gent que empraren un gran esforç per sobreviure, i no em va caldre gaire recerca per trobar exemples de lluitadors anònims. Una d’aquestes persones va ser la Glòria, la mare del meu marit.
La Glòria havia viscut en un entorn benestant i agradable on res no hi mancava. Un marit que l’estimava i uns fillets que anaven creixent, conformaven tot un món feliç. Fins que arribà la maltempsada i amb ella la dissort. El marit fou obligat a anar al front com tants homes de pau i allà va perdre la vida. A partir de llavors, el camí plàcid per on havia passejat la família es trastocà, i la Glòria va haver d’enfrontar-se a la davallada, malvenent terres i objectes de valor. D’un patrimoni abundós, derruït per la guerra, tan sols va poder conservar unes minses rendes, que li permetien malviure amb els fills menuts; tres fills que calia educar per encarar el futur. Qualsevol en les mateixes circumstàncies s'hauria desmoralitzat però res podia minar el seu esperit de pedra picada. Sense família propera i sense la preparació adequada per exercir una professió, empenyia el dia a dia tricotant jerseis de llana que gent coneguda li encarregava. També augmentà els ingressos llogant part de la pròpia vivenda a un matrimoni sense fills. Al mateix temps, procurava excel·lir en l’art de fer economies i aprofitar-ho tot, oblidant-se d'èpoques pletòriques. Va ser una dona forta enmig de l'infortuni, encarant la vida amb realisme i sense lamentacions inútils; fixant la mirada lúcida en el bé dels seus. I així és com va tirar endavant la família.

JA NO ERA UNA FLAMETA

En el capítol dos del llibre "No em dic Laura", hi ha un paràgraf on la M. Àngels Anglada, ens expressa com un personatge misteriós comença a prendre corporeïtat i deixa de ser tan sols una ombra sense nom. Seguint la mateixa línea faré el meu relat.

Hi era però ningú l’havia vist. Amagada, tan sols era una esperança envoltada d'incerteses i desitjos, una petita flameta que omplia de tendre escalf la llarga espera, un batec cada vegada més fort que anava creixent dins meu.

Quan per fi va arribar, vaig comprendre que com ella no n’hi hauria mai cap més: aquell trosset de mi mateixa tan esperat, aquell cosset de carn rosada i careta rodona, aquell ésser únic i irrepetible ja existia i tenia un nom: Marta.

LA SENYORA BLANCA

En el capítol dos titulat "La casa de l"Heura" va prenent cos un personatge enderiat en cabóries que mantenen intrigada a la petita M. Àngels. Sembla pertanyer a un món imaginari, lluny del que l'envolta. Faig el relat inventat d'algú que també viu en una realitat diferent

La senyora Blanca, la meva veïna del davant, no era com tantes senyores de la seva edat. No sortia per les tardes ben abillada per asseure’s a conversar amb amigues, tot prenent un cafè, o a passejar guaitant botigues. La senyora Blanca només sortia de bon matí a comprar les quatre coses que necessitava i prou; després es quedava tota sola a casa. La senyora Blanca era una figureta de vuitanta i tants, de cabells blancs i aspecte afable. Si algun matí ens creuàvem, em saludava amablement. Poca cosa sabia d’ella ja que jo feia pocs mesos que vivia en aquella finca. Crec que, de tant en tant, algú l'anava a veure però no n'estic segura. Me la imaginava arraulida fent ganxet per matar les hores i escoltant la ràdio, ja que tot sovint se sentia música, però un dia vaig descobrir que anava errada.
Vaig trucar a casa seva per retornar-li un sobre que m’havia arribat per equivocació, i em va sorprendre la gran quantitat de fotografies que tenia penjades en el rebedor. Eren fotografies en blanc i negre d’una dona jove, de cabellera negre i vestit de nit. -És maca, oi?- digué complaguda- És una gran artista; aquesta nit actua al Novetats. Em vaig apropar als retrats. Els ulls, la boca, l’expressió: vaig veure clarament que era ella. -Molt maca –vaig dir ben atordida. Llavors em conduí fins una sala atapeïda de fotografies, cartells, retalls de diaris i discos vells; una mena de santuari -Tots aquests diaris parlen d’ella- em va dir amb orgull. -Mira, veus? Aquí diu que avui cantarà al Novetats, ja t’ho havia dit, oi?- i me’n mostrà un de l'any de la picor, tot esgrogueït. – I aquests discos? – vaig preguntar sospitant què em diria.- Ah, sí, també són d’ella. En vols escoltar un? Em passo el dia escoltant-los, saps? Són tan bonics! - I mentre ho deia el vell rostre s'il·luminà amb l'esguard ple d'il·lusió.
Vaig sortir impressionada. La senyora Blanca vivia envoltada de velles relíquies que la retornaven a un passat feliç. Qui sap per quin motiu i en quin moment va aturar el rellotge de la seva vida i es va centrar en aquells anys d'esplendor. Un desengany? Un trastorn de salut? Passat i present es confonien i la pròpia identitat també. La seva existència tan sols era un tràmit que omplia de la manera més plaent. Vaig pensar que aviat la senyora Blanca deixaria de ser la meva veïna.

JACINT VERDAGUER

M. Àngels Anglada va néixer a la ciutat de Vic, i el fet de que Jacint Verdaguer fos fill de la mateixa Plana la va fer molt feliç, ja que el gran poeta va saber expressar la bellesa d’aquell paisatge d’una manera extraordinària. Ella també demostrà un gran coneixement de la natura que traslladà als seus llibres amb saviesa i sensibilitat.
Mossèn Cinto, com era popularment conegut, fou el poeta més gran de la llengua catalana, i els seus poemes continuen encara vigents. Paisatge i poesia, units per aquest geni de la paraula, produïren una obra única, imaginativa i fecunda.
A la Plana de Vic, va dedicar nombrosos poemes. En un d’ells, escrit el 15 de maig de 1875 davant les illes Açores, evocà la bellesa de l’esclat primaveral sobre el paisatge estimat des de la llunyania. Tot el poema respira enyor, un sentiment que l’envaïa sovint, i la figura dels ocells li permet sobrevolar la Plana que tan bé coneixia, i descriure prats, turons i arbredes, així com els vells monuments, capelles i masies que el conformen.

LA PLANA DE VIC

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra,
ai!, qui us sentís a l’hora de l’alba refilar!

Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes
que beuen les suades de l’aspre Pirineu,
i vora els banys de cisnes d’aqueixes pollancredes
descabdellar lo somni que és vida del cor meu!

Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos,
cada turó amb la vesta de flors que més li escau,
la santa primavera per rebre entre sos braços
que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau.

¿Per eixos camps que fiten los lledoners i saules,
lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor?
¿Les coromines mostren a regadius taules
fajols que es tornen plata, forments que es tornen or?

¿I el cànem que el desembre veurà de la filosa
rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell?
¿I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa,
i el lli de flor vermella germana del clavell?

Vermellegen per eixos restobles les roselles?
La clavellina enrama finestres i balcons?
¿La barretina encara floreix al costat d’elles,
com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts?

¿Lo rossinyol que canta, la tórtora que plora,
a fer-hi ses albades són gaire matiners?
Tornaren-li orenetes al poxe que s’enyora?
Ja van engarlandant-se de roses los rosers?

Ja deu trobar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar-hi estones davallen los infants,
i les bardisses cloure la boca del gorg Negre
perquè el bram de l’abisme no esglaie els caminants.

Les serres, que es coronen de núvols i d’estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos j donaran al Ter,
restant-n-hi claps encara, com escamot d’ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torre
per veure Sala-d’heures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter que envers Girona marradejant s’escorre,
se’n porta gaires pedres del seu mural antic?

¡Castells de Savassona, s’Orís i de Centelles,
gegants d’altres centúries, encara alçau lo front?
¿Podré tornar a veure-us, masies i capelles
d’on raja amb l’amor patri la fe com d’una font?

¿Sant Jordi, guarda encara ses lloses gegantines,
sepulcre de reis celtes o de llurs déus d’altar?
¿Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes,
o l’arbre de la pàtria s’acaba d’esbrancar?

I l’arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra,
ornat de nou brancatge son tronc ja revellit!
Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra,
com vol de papallones per un verger florit!

Me’n guarda de mos somnis algun d’aletes blanques?
Volaren tots com fulles que escampa la tardor?
Les caderneres troben un niu entre les branques;
mos càntics per niar-hi trobaren algun cor?

Almenys oient los vostres d’amor i jovenesa,
de l’aigua al dolç murmuri qui somniar pogués!
Mes, ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa,
qui sap a l’ombra dolça si ens hi veurem mai més!

Què amargues són, què amargues d’aquesta mar les ones
per qui nasqué en la terra i en un bressol florit!
Dolç aire de la pàtria que a tots la vida dónes,
per què a mi sols tes ales m’allunyen del seu pit?

Niuada de calàndries, poetes de ma terra,
jo enyoro vostres càntics d’amor, dintre la mar;
avui que el maig aboca se flors pel pla i la serra
cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar!

MIRADA IL·LUMINADA

Enceto el primer relat de la M. Àngels Anglada, "No em dic Laura" i buscaré una mirada il·luminada d'infantesa tal com fa ella en el primer capítol titulat "El carrer de la Riera" quan recorda botigues i personatges del seu carrer.

Enmig de la gris postguerra que ens va tocar viure, qualsevol sortida de la rutina esdevenia motiu d’atracció. Encara ara puc reviure l’alegria que sentia quan la meva mare ens duia als banys de la Barceloneta a la meva germana i a mi. Aquelles platges tan poc afavorides de l’època, exercien sobre mi una fascinació que altres indrets amb més bellesa no han superat. La festa començava ja amb els preparatius: tovallola ratllada, banyador vermell de llana (encara recordo la seva aspror), galleda, pala, motllos per fer flamets (tot metàl·lic i una mica rovellat per l’aigua i la sal) i per arrodonir-ho un flotador amb dibuixos de popets i altres motius marítims, que jo trobava encantadors. Tot un equip de banyista anys cinquanta entaforat en una bossa, que constituïa el meu bagatge d’il·lusió estiuenca, bastant orfe de novetats estimulants. Un cop ja situada damunt la platja, res podia decebre les meves expectatives: El trajecte que havíem fet amb un tramvia ple a vessar, la sordidesa que desprenia el barri de la Barceloneta o la poca higiene ambiental, es reduïen a anècdotes insignificants, quan contemplava la magnificència del mar immens malgrat la mala qualitat de l’aigua, i descobria la sensació ingràvida del meu cos flotant sobre les ones; ones que, amb el seu vaivé arrossegaven pedretes de mil colors, que la meva germana i jo triàvem amb cura, com si de joies precioses es tractés. La sorra era un altre al·licient a afegir a l‘indret màgic; semblava increïble la quantitat de formes que podien sorgir tan sols amb un munt de sorra i una pala i una galleda. La nostra imaginació era capaç d’edificar castells envoltats d‘ondulants camins, pous i muntanyes que dissenyàvem a voluntat. El fet de sentir-nos lliures en el petit món repressiu que llavors es vivia, dotava aquell espai d’un atractiu especial. Sempre agrairé a la meva mare que ens proporcionés aquelles jornades glorioses, fetes a la mida del nostre esperit infantil, àvid d’aventura i llibertat.