En el capítol dos del llibre "No em dic Laura", hi ha un paràgraf on la M. Àngels Anglada, ens expressa com un personatge misteriós comença a prendre corporeïtat i deixa de ser tan sols una ombra sense nom. Seguint la mateixa línea faré el meu relat.
Hi era però ningú l’havia vist. Amagada, tan sols era una esperança envoltada d'incerteses i desitjos, una petita flameta que omplia de tendre escalf la llarga espera, un batec cada vegada més fort que anava creixent dins meu.
Quan per fi va arribar, vaig comprendre que com ella no n’hi hauria mai cap més: aquell trosset de mi mateixa tan esperat, aquell cosset de carn rosada i careta rodona, aquell ésser únic i irrepetible ja existia i tenia un nom: Marta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada