La primera part, ha esdevingut un homenatge a Verdaguer i ens ha apropat un cop més a la figura del gran geni de la paraula. Amb textos d’abrandada poesia, l’ànima s‘ha inflamat de nou, sobretot escoltant fragments com aquest de “Los dos campanars” :
“Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra
mes resta sempre el monument a Déu,
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.”
L’inevitable nus a la gola ha sobrevingut puntual, perquè, qui no s’emociona amb poemes que apleguen tanta bellesa, tanta veritat i tant amor patriòtic?
La segona part de la sortida, un recorregut pel Vic històric, ens ha mostrat una ciutat rica en edificis, que ha estat bressol de cultura i essència de la catalanitat i que ens ha servit també per il·lustrar magníficament el relat “No em dic Laura” de la M. Àngels Anglada. Des de la grandiosa plaça que caracteritza la ciutat dels Sants, hem seguit la ruta del carrer de la Riera i les seves botigues fins la mateixa casa de la M. Àngels, la casa Fontcuberta. En el gran casal, avui convertit en restaurant, hem retrobat la infantesa i joventut de l’escriptora. Enmig d’aquelles parets nobles, recobertes de pintures amb escenes de vells mites del Vigatà, qui sap si es va anar forjant el seu amor per l’antiga Grècia. Ja a la part del darrere, que corresponia a l’antic jardí mencionat a la novel·la, hem contemplat la casa de l’heura i, entre l’espessa verdor que encara cobreix la paret, hem entrellucat amb la imaginació la finestra que tan fascinava la M. Àngels. -------------
Verdaguer i Anglada, mestre i deixebla destacada, nats en una mateixa plana, ben arrelats a ella i al mateix temps universals; dos noms que hem lligat en una sortida inoblidable, embolcallada amb literatura, història i amor a la terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada