OBSEQUI D'EN DACO

A partir d'una xerrada a Vilajuïga sobre miradors, vaig conèixer en Josep M. Dacosta, "Daco", biòleg i amic personal de la M. Àngels Anglada, i ell ha tingut l'amabilitat d'enviar-me un escrit i unes fotografies, que ens parlen d'un tipus ben curiós de roca, present a les comarques de Girona i en algun del seus miradors. Li agraeixo molt el detall i m'afanyo a publicar-ho en el meu bloc.

Dom, dom, dom
Text escrit exprés per al bloc de Francina

Qui hagués dit que el dom que ens ensenyaven a la classe de ciències el teníem tan a prop, a Vilajuïga mateix?. I és que el dom és la forma que pren la roca granítica quan s’erosiona i adopta un aspecte de pa de sucre, o sia amb una retirada més o menys semblant a un gelat de bola. L’exemple més proper que ens presentaven era el Pa de Sucre de Río de Janeiro i, com són les coses, mai haguéssim pensat que a la ciutat de la samba i les favelas també hi havia lloc per a la geologia.

A les comarques de Girona tenim tres doms (dom, dom, dom) de gran bellesa, que des del bloc de la Francina us convidem a descobrir i tornar a visitar. Un d’ells és el turó del Vent, just al davant del castell de Santa Coloma. Aquest és a cinc minuts a peu de l’ermita de Farners, possiblement el lloc més emblemàtic de la capital de la Selva. Passejada fàcil i panoràmica preciosa.




Una sèrie de doms arrenglerats formen els Carcaixells, al voltant de la vall de Solius a Santa Cristina d’Aro. Tot i que es poden recórrer a peu, la millor manera de contemplar-los és anar al mirador de Pedralta, accessible en cotxe des de Sant Feliu de Guíxols. Els més matiners, que hi van a trenc d’alba, albiren la llum vermellosa que encén la filera de turons i el paisatge esdevé sublim, tenint a més a llevant una pinzellada de mar.

Aquesta terna es tanca a Vilajuïga, amb el castell de Quermançó. La petita fortalesa, damunt del dom, és la tarja de presentació del poble, tant per als que vénen en tren i carretera des de la plana com per als bevedors de l’aigua de Vilajuïga. Quermançó és bonic a tothora i jo el prefereixo cap al tard, amb el sol ponent... quan la llum daura castell i peanya i es fa creïble la llegenda de que en aquests topants hi ha una cabra d’or enterrada.