AMOR ADOLESCENT

Capítol III de "Sandàlies d'escuma" "...Havia fet quinze anys i encara no coneixia les roses d'Afrodita".

Ahir, endreçant un calaix, vaig topar amb un llibreta vella i esgrogueïda que durant un cert temps vaig fer servir de diari. Hauria estat millor deixar-la però el desig d’espiar la meva vida d’adolescent va fer que l'obris encara que em sentia com si violés una intimitat. Resultava sorprenent la caligrafia acurada i per uns moments em vaig imaginar asseguda davant del canterano de la meva habitació, escrivint sota la dèbil llum d’una lampareta. Tenia la necessitat d’expressar sentiments, i aquelles pàgines alliberaven l’exaltació que bullia en el meu interior.

A mesura que anava llegint, rememorava fragments mig adormits de quan vivíem a la casa d’estiueig dels afores de Limoges, en aquells dies terribles en que Europa s'estremia sota el flagell de la guerra. Fins que vaig arribar a un episodi colpidor. Començava així: “Avui l’he tornat a veure i el cor m'ha fet un salt. Anava amb el vell Maurice, el jardiner; és el seu nou ajudant.  - André! – he sentit que li cridava - Porta el càvec que aquí hi plantaràs uns rosers. El vell se n’ha anat i jo he aprofitat per baixar al jardí. Jo no sabia com iniciar una conversa i finalment li he preguntat si aniria al ball que fan al centre social per recaptar fons. M’ha dit que sí. Deu haver pensat que sóc massa atrevida. Ara ja sé que es diu André; quin nom tan bonic! André, André... Deu tenir setze anys o potser més".
L’episodi seguia però m´he saltat un parell de pàgines perquè volia arribar a la nit del ball. Deia: “Només entrar ja l'he ullat. He dit als meus pares que volia saludar la Sophie i la Renée i així m'he pogut escapolir. Quan m’ha vist ha deixat els amics i m’ha tret a ballar. Semblava flotar enmig d’un núvol mentre giràvem i giràvem al so de la música. Hauria volgut que aquell moment no s’acabés mai. Estic enamorada; i ell també m’estima, ho sé. M´ho diuen els seus ulls i els seus llavis. Sóc tan feliç! "

Sí, tan feliç i tan innocent. Vaig tancar el diari d'una revolada. Tant de bo no l'hagués obert mai; la fuetada del record encara em feria. Fins aquell punt, les pàgines havien regalimat mel, però sabia que les que venien a continuació desprenien l'amargor del desengany i estaven amarades de llàgrimes. Les llàgrimes d'una noieta impulsiva, plena de fantasies que esperava qui sap què. Després d’aquella nit no el vaig tornar a veure. Em van dir que s’havia allistat al front i quan va acabar la guerra nosaltres vam tornar a París. Per sort el temps tot ho cura i allò no havia de ser una excepció. Més tard vaig saber que s’havia casat amb una jove de Limoges i un dia, al cap de molts anys, el vaig trobar pel carrer i no vam saber què dir-nos. Érem dos estranys. Anava acompanyat d’un noiet que debia ser el seu fill, perquè era el viu retrat de l’André que un dia vaig conèixer al meu jardí.