ELS AIGUAMOLLS DE L'EMPORDÀ

Als anys setanta, quan grups ecologistes reivindicaven la protecció dels Aiguamolls de l’Empordà i es manifestaven a favor de la declaració d’aquells paratges com a reserva natural, M. Àngels Anglada va dedicar a la causa aquest poema que ha fet història. Gràcies a Josep Tero el record d'aquella veu poètica perviurà encara amb més força.

ELS AIGUAMOLLS

 Envaireu aquest recer vivent

que ja de lluny enyoren tantes ales?

No trobarà més l’aigua nodridora

i els verds amagatalls l’ocell del Nord?

Àlics rosats, amics coll-verds, adéu,

adéu, xic corriol i fredeluga,

princesa acolorida de l’hivern.

Murs de ciment, deixalles, només pols

seran els nius on bategà la vida.

Però quan haurà mort l’últim ocell,

lassat del vol, a frec d’aigua alterada,

quan escates d’argent no tindrà el mar

no espereu respirar: ja, lentament,

l’home- botxí comença l’agonia

POSTAL DE LA CIUTAT

Benvolguda Ingrid:              

Fa dues setmanes que sóc a Barcelona i no et pots imaginar la munió de coses que m’han seduït: La llum i el bon clima sobretot, amb el mar i les platges tan a l’abast; els carrerons de la part antiga, gòtica, plena d’història; el traçat de l’eixample, una quadrícula inacabable. M’ha fascinat la Rambla, un passeig únic, mediterrani, ple a tothora. També m’han impressionat els edificis modernistes, fantàstics, i la quantitat de botigues, bars i restaurants que trobes per tot arreu. En fi, una ciutat vital, diferent a les nostres, que respira tradició i modernitat, on m'ho passo molt rebé. Quan torni a Göteborg ja et donaré més detalls.
Una abraçada i fins aviat.

Astrid 

MÀRIUS TORRES EN EL RECORD

CANÇÓ A MAHALTA

AFRODITA

AFRODITA

Ets filla de la mar, d'amor deesa,
l'escuma t'ha creat per ser feliç.
Com perla resplendent, reina en bellesa,
convides a la festa del desig.

El temps que el blat comença a rossejar, la primavera que vaig complir vint-i-un anys...

El temps en que maduren els préssecs, el juliol que vaig complir dinou anys, vaig decidir que havia arribat també el temps de ser feliç. La vida em somreia: tenia uns pares i una germana que m’estimaven i una feina satisfactòria; havia fet les paus amb el meu cos després d’un temps de desavinences adolescents. I havia conegut algú molt important.

CAPÍTOL IV

Glauca marxa de Cos i embarca per anar a veure la  germana malalta. Seguint l’estructura de l’autora faig un escrit propi.

Sempre m’ha agradat visitar el Museu Nacional d'Art de Catalunya i encara més d’ençà que es van aplegar les diferents col·leccions al Palau Nacional de Montjuïc, al MNAC. Però el dia que vaig saber que el meu fill havia de marxar a viure molt lluny de Barcelona tenia el cor massa oprimit per delectar-me amb les obres d’art que omplen l’edifici. Així i tot, sabia que aquell indret m'endolciria l'ànim i parava atenció en les obres que des de sempre m'han captivat, cadascuna en el seu estil: El rigor i virtuosisme de Fortuny, la depurada elegància de les escultures de Clarà i Llimona, l’encert en la delicada composició dels quadres modernistas de Casas i Rusiñol o l’evanescent simbolisme de Joan Brull en la pintura “Somni”.
L'art i la bellesa, van alleugerir el pes d'una absència anunciada.

AMOR ADOLESCENT

Capítol III de "Sandàlies d'escuma" "...Havia fet quinze anys i encara no coneixia les roses d'Afrodita".

Ahir, endreçant un calaix, vaig topar amb un llibreta vella i esgrogueïda que durant un cert temps vaig fer servir de diari. Hauria estat millor deixar-la però el desig d’espiar la meva vida d’adolescent va fer que l'obris encara que em sentia com si violés una intimitat. Resultava sorprenent la caligrafia acurada i per uns moments em vaig imaginar asseguda davant del canterano de la meva habitació, escrivint sota la dèbil llum d’una lampareta. Tenia la necessitat d’expressar sentiments, i aquelles pàgines alliberaven l’exaltació que bullia en el meu interior.

A mesura que anava llegint, rememorava fragments mig adormits de quan vivíem a la casa d’estiueig dels afores de Limoges, en aquells dies terribles en que Europa s'estremia sota el flagell de la guerra. Fins que vaig arribar a un episodi colpidor. Començava així: “Avui l’he tornat a veure i el cor m'ha fet un salt. Anava amb el vell Maurice, el jardiner; és el seu nou ajudant.  - André! – he sentit que li cridava - Porta el càvec que aquí hi plantaràs uns rosers. El vell se n’ha anat i jo he aprofitat per baixar al jardí. Jo no sabia com iniciar una conversa i finalment li he preguntat si aniria al ball que fan al centre social per recaptar fons. M’ha dit que sí. Deu haver pensat que sóc massa atrevida. Ara ja sé que es diu André; quin nom tan bonic! André, André... Deu tenir setze anys o potser més".
L’episodi seguia però m´he saltat un parell de pàgines perquè volia arribar a la nit del ball. Deia: “Només entrar ja l'he ullat. He dit als meus pares que volia saludar la Sophie i la Renée i així m'he pogut escapolir. Quan m’ha vist ha deixat els amics i m’ha tret a ballar. Semblava flotar enmig d’un núvol mentre giràvem i giràvem al so de la música. Hauria volgut que aquell moment no s’acabés mai. Estic enamorada; i ell també m’estima, ho sé. M´ho diuen els seus ulls i els seus llavis. Sóc tan feliç! "

Sí, tan feliç i tan innocent. Vaig tancar el diari d'una revolada. Tant de bo no l'hagués obert mai; la fuetada del record encara em feria. Fins aquell punt, les pàgines havien regalimat mel, però sabia que les que venien a continuació desprenien l'amargor del desengany i estaven amarades de llàgrimes. Les llàgrimes d'una noieta impulsiva, plena de fantasies que esperava qui sap què. Després d’aquella nit no el vaig tornar a veure. Em van dir que s’havia allistat al front i quan va acabar la guerra nosaltres vam tornar a París. Per sort el temps tot ho cura i allò no havia de ser una excepció. Més tard vaig saber que s’havia casat amb una jove de Limoges i un dia, al cap de molts anys, el vaig trobar pel carrer i no vam saber què dir-nos. Érem dos estranys. Anava acompanyat d’un noiet que debia ser el seu fill, perquè era el viu retrat de l’André que un dia vaig conèixer al meu jardí.

OLORS DE LA MEVA INFANTESA

Capítol 2 de "Sandàlies d'escuma":

"L'olor del most, però, i la de les pomes eren les mestresses de les meves tardors d'infant"

Les olors mestresses de la meva infantesa eren sobretot aquestes:

Tancades dins d’un armari,

fixades en el record ,           

servo aromes d’infantesa

com si fossin un tresor.
.

De la casa del meus avis

guardo encara la sentor  

de la llenya quan cremava
dins la llar, tendra escalfor.

Els bolets de temporada

que al bosc regaleu olor,

amb el pares, quina festa

la collita de tardor.

Flaire de la roba neta,

roba blanca, blanc midó;

baf calent del brou a l’olla,

enyorances d'aquell món.