LA FADA DE ROSES

Aquest poema de Verdaguer, musicat per Jaume Arnella, ens pot transportar al món de M. Àngels Anglada i a la novel·la "Quadern d'Aram": Verdaguer, el mar, els corallers, la mitologia, la cultura Mediterrània...

CADAQUÉS

Ahir vaig anar a Cadaqués. A l`hivern és un lloc tranquil i deliciós. Feia un dia de sol que resplendia damunt les teulades i les cases albes, des de l'església solitària. Els carrerons costeruts m'han conduït davant mateix del mar que lluïa una blavor intensa. Aclaparada per la bellesa mediterrània m'he deixat envair deliberadament per la síndrome de Stendhal sense desmaiar-me. He vist al costat d'una barca, un home vell de poble i he imaginat que era Konstandinos Kondos ressuscitat. He mirat una paret seca i he pensat en l'Agama Stellio d'en Daco però no l'he vist enlloc. Deu hivernar amagat entre les roques.

L'EMIGRANT

Adéu, terra porpra, adéu Armènia- vaig resar quan perdíem de vista la neu de la nostra muntanya santa-. Adéu per sempre.

Així s'acomiadava la Marik de la seva terra, un comiat que és com un lament, amb la tristor que sent el que deixa la pàtria estimada, el lloc on s'ha criat, l'entorn que l'ha fet com és, perquè tothom sap i sent que pertany a un grup i a un racó determinat, diguin el que diguin els qui es complauen en afirmar que són ciutadans del món, com si tenir un lligam patriòtic fos dolent. La mateixa tristor que reflecteix l'insuperable poema de Verdaguer, "L'emigrant", que també parla d'una muntanya santa, Montserrat, i de tot el que deixa enrera, que no veurà mai més.

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s'allunya

d'enyorança es mor.

Hermosa vall,

bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i rius,

ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!

Arpes del bosc,

pinsans i caderneres,

cantau, cantau;

jo dic plorant

a boscos i riberes:

adéu-siau!

¿On trobaré

tos sanitosos climes,

ton cel daurat?,

mes ai, mes ai!,

¿on trobaré tes cimes,

bell Montserrat?

Enlloc veuré,

ciutat de Barcelona,

ta hermosa Seu,

ni eixos turons,

joiells de la corona

que et posà Déu.

Adéu, germans;

adéu-siau, mon pare,

no us veuré més!

Oh, si al fossar

on jau ma dolça mare

jo el llit tingués!

Oh mariners,

el vent que me’n desterra,

que em fa sofrir!

Estic malalt,

mes ai!, torneu-me a terra,

que hi vull morir!

RECITAL D'EN JOSEP TERO

El dia 15 de desembre el cantautor Josep Tero va celebrar un concert de Nadal, a l’Escola de la Dona. Acompanyat al piano i l’acordió per Ferran Martínez, oferí un recital amb poemes de M. Àngels Anglada i altres poetes catalanes, musicats per ell mateix. La notícia resumida, tan sols dóna fe de l’acte però cal afegir que el concert va resultar un èxit memorable i que la sala gran, plena de gom a gom, aplaudí l’encert de qui ho va programar, així com l’elecció d’en Josep Tero.
En Josep Tero és un cantautor empordanès, nascut a l’Escala, de veterana trajectòria. He tingut ocasió d’escoltar-lo en altres concerts i sempre m’ha semblat un intèrpret sensible, elegant, amb un mestratge sòlid que s’ha anat consolidant. Vaig poder constatar amb satisfacció la impressió favorable que va causar entre algunes companyes que potser encara no coneixien la seva obra. Amb aquest treball, aconseguí quelcom que sempre m’ha admirat i que considero molt difícil: crear una obra nova de gran nivell acoblant poema i música. Amb el to càlid de la seva veu i el llenguatge valent del gest amb la guitarra, va saber transmetre emocions. Val a dir que vaig trobar acuradíssims els arranjaments així com l'acompanyament al piano i acordió a càrrec d'en Ferran Martínez. M. Àngels Anglada i les nostres escriptores, reflectides en una gran pantalla mentre ell cantava, van ser honorades com es mereixen en aquest recital. És per això que felicito sincerament als organitzadors, que amb aquestes celebracions, plenes d’escalf poètic, marquen el tret de sortida adient del Nadal.

LLIMONA DEL MEU JARDÍ

El capítol V del “Quadern d’Aram” comença amb el poema de Daniel Varujan “Terra porpra”, un homenatge d’amor a la terra Armènia que el va veure nèixer. Faig un altre poema semblant, pensant en un element que jo considero molt preuat del meu jardí, a Vilajuïga.

Tinc aquí, damunt la taula
una llimona que ve del meu jardí llunyà.
Qui l’ha portat, sap més bé que jo
el sentiment que s’hi amaga.
No en puc separar els ulls –com si hi haguessin arrelat.
Fruita groga; flaire galant.
Em pregunto: d’on et ve ton esforç fidel?
Amarant-te alhora d’aire i de sol,
xopant d’aigua tes ferides,
havies de sobreviure per força.
Color de llum, em dic,
fruit d’acidesa noble, miracle de l’aspra terra.
Potser encara hi alenen els vestigis
de tempestes mil·lenàries; la feresa de tants vents
van cobrir de pols fulgent la soca que et dona vida...
Potser hi roman un xic de l’amor
d’aquell que et va plantar un dia,
i tu, guardant-li per sempre vassallatge,
agraïda, correspons amb suc i aroma.

Fruita daurada -heretatge, record, relíquia;

veient-te aquí exiliada, sola, menuda,

evoco la teva resplendent aurora damunt l'arbre

i envaïda per l'enyor, amb dolcesa t'acarono.

RECORD MUSICAL

Al capítol V del "Quadern d'Aram", la mare d'Aram evoca amb pena les cançons que cantava a les seves filletes mortes. Recordaré aquí una de les que cantava la meva mare.

Als meus pares els agradava la música. El matí dels diumenges, el pare posava discos de música clàssica en una radio gramola que teniem al menjador, i de ben petita em resultaven ben familiars òperes i valsos. A la mare la sentia cantar tot sovint mentre netejava la casa. Abans es feia molt això potser perquè la gent no tenia els mitjans que hi ha ara per escoltar música i se la fabricaven ells mateixos. Recordo moltes cançons d’un repertori eclèctic que anava alternant i que incloïa temes de moda de quan era més jove, "zarzuela", i també cançó popular catalana. Podria citar-ne moltes, però n´hi havia una molt curteta que cantava sovint, que em feia molta gràcia pel seu caire entremaliat. Era la del Peret, Peret, fem un cigarro... Jo no sabia ben bé què volia dir però m’imaginava el que en realitat era: dos homes fumant d’amagat i vigilant que no els veiés l’amo. Només l’havia sentit cantar a la mare i ja molt més endavant vaig tenir la sorpresa d’escoltar-la en un álbum de La Trinca dedicat a la música popular catalana. La lletra diu així:

Peret, Peret, fem un “cigarro”,
vigila bé, no vingui l’amo.
Si l’amo ve, fes-me un xiulet,
i de seguida, i de seguida farem paret.

NADAL POT SER TANTES COSES...

Què és Nadal? Al novembre, la data tan sols és un xiu-xiu que de lluny avisa. A poc a poc, la remor creix insistent i ja arribat el desembre, els esquers habituals s'encarreguen d'esperonar els sentits endormiscats. Embolcalls de llum i color amb desitjos de pau i amor, arrosseguen l'esperit incapaç de resistir-se a missatges tan lloables.

Val a dir que la feinada que em suposa la celebració del Nadal cada cop se'm fa més feixuga. Certa tendència innata a complicar-me la vida hi pot ajudar. Perquè un Nadal no és Nadal sense un determinat número de factors creatius que em roben molt de temps. Però sé que, malgrat tot, un cop instal·lada en la roda festiva, gaudiré d'uns moments que compensaran l'esforç. Reunir la família a l'entorn de la taula, especialment quan hi ha infants, no és un tòpic obligat del Nadal: és una satisfacció impagable.

No puc deixar de banda la gent que aquests dies ho passa malament, per dificultats econòmiques o familiars o perquè han perdut persones estimades. La gran crisi que travessa el món i la pròpia situació del nostre país, que no acaba de trobar el lloc que molts voldríem, també fa pensar. Perquè Nadal també és temps per aturar-se a reflexionar i per ser solidari, temps de retrobar vells amics, i d'amables desitjos entre companys, veïns o coneguts; temps de regals i cançons, d'il·lusió, d'esperança, de bons propòsits; temps per gaudir de la tradició, de les emocions, i fins i tot del dolç plaer de la llagrimeta.

I sobretot pels nostàlgics, també és moment de records, de melangia, d'enyor de coses pasades, d'aquells Nadals de quan érem infants. Són records que esgarrapen l'ànima, però que al mateix temps ens fan conviure amb llocs i persones que guardem en un racó del nostre cor i que només són nostres.

Després, un cop ha passat el Nadal, tot sembla continuar igual i la rutina s'instal·la en les nostres vides. Tant de bo que aquests dies deixessin la seva petja per tot el que queda d'any.